L’ànec que ven motxilles a Sant Antoni

És una ànega, tot i que es diu Messala, com el dolent de ‘Ben Hur’. Aquesta només dona guerra, garanteix l’amo, quan té gana i no li dones salsitxes. Se la pot veure cada dia als Encants, en una de les parades de Sant Antoni, just davant del bar Amigó, al carrer de Tamarit. «Em pregunten cada cosa...». El Carlos recorre a l’anecdotari mentre l’ànega el persegueix movent la cua com un gos falder. «Hi ha gent que directament no sap el que és», assegura. «¿Un ànec?», li pregunten amb la cella més aixecada que Sobera. «Em diuen que què fa fora de l’aigua. O que a quin llac la porto». 

Carlos Gutiérrez, 51 anys, en porta 45 en aquesta parada dels Encants de Sant Antoni. «Jo he fet la primera comunió aquí», afirma esbufegant. Ven motxilles, ronyoneres, carteres, gorros. Des de fa 8 mesos, entre gralls. La seva ànega Messala ja ha sortit fins i tot a la tele. «La van confondre amb aquesta del metro», assegura.   

El misteri de l’oca Manolo

El Carlos es refereix a l’oca Manolo, una celebritat a Twitter. Es va fer viral el seu viatge en un seient de la línia 5: la seva foto porta 460.000 reproduccions i centenars de comentaris amb sornegueria avícola: que si la treuen a passejar «oca-sionalment», intuïen uns; que si no porta mascareta i s’acosta la grip aviària, insinuaven d’altres. Fins i tot TV-3 va arribar a fer una crida, al ‘Planta baixa’, per trobar-lo. Però van acabar –era de preveure– d’oca a oca. D’ànec a ànec, en realitat. ..       

Cuando crees que ya nada te puede sorprender en metro Barcelona... pic.twitter.com/S9MbbAXRyo

— NoOne (@casalyoscar) 20 de febrero de 2023

El Manolo va baixar a Collblanc sense deixar rastre i el telèfon del Carlos va començar a treure fum. «Va ser una bogeria –recorda el venedor–: tothom trucant-me per telèfon, números que no coneixia. Un d’internet que volia que li fes un directe de no sé què... Calla, calla». No, la del metro no era la Messala. Ella es mou en cotxe i patinet.          

«Jo venia a veure l’oqueta», informa una senyora rondant amb el mòbil en posició paparazzi. «Sempre que hi passo vinc a veure-la», assegura. I es posa a parlar amb la Messala amb deix de xerrameca de veïna. «Et faré una foto», li diu avisant-la com si fos una famosa saturada. El Carlos ja ni es molesta a dir que no és una oca. Sembla que és urgent un curs urbanita per diferenciar ànecs, oques i cignes. Lliçó 1: els aneguets grocs creixen i es fan blancs.

El Carlos s’emporta la seva ànegasempre a la feina. «Me l’emporto a tot arreu», assegura. Ha anat fins i tot a la platja. ¿L’ajuda a vendre? «Jo crec que sí que una micahi ajuda», respon. Tot i que la Messala sol passar inadvertida rere el mostrari de motxilles i gorros. Allà al darrere té el seu coixí per fer la migdiada i la seva menjadora amb l’enciam gairebé intacte. És una ànega de bec fi: a ella li agraden el marisc i els cargols. I s’empolaina les plomes amb més afany que si fos el Pato WC.  

La seva història sembla una versió de ‘L’aneguet lleig’. «La vaig treure d’una gàbia plena de pollastres», recorda el Carlos. Era l’únic aneguet. De fet, «els primers dies piulava com un pollastre». ¿Que per què es va comprar un ànec? «La meva cosina en va tenir un i em va dir que el tenia de guardià», assegura. Tot i que la Messala, de moment, no se la veu gaire guardiana. Amb prou feines té 8 mesos i ja gralla com una senyora ànega. «Si no em veu, al cap de mig minut –garanteix el Carlos–, fot un bram que la sents des de 50 metres». No menteix, no.      

El Joaquín, el veí de la parada del costat, ja mira la Messala amb somriure paternal. ¿Li roba clients? «És el meu cunyat», assenyala el Carlos. «I menjo ous de tant en tant», diu rient. «Jo no dono l’abast per menjar-me’n tants», afirma al costat el Carlos. «Gairebé cada nit en pon un». Des de l’1 de gener, que el va sorprendre amb el primer. Així va descobrir que era ànega i no ànec. «Aquest és d’ahir –t’ensenya el que guarda en un got per regalar–. Li ha sortit normalet. Els sol fer una mica més grans».

 «Jo l’he vist de petitona, però ni cas», es resigna l’Ana després de cridar-la 50 vegades sense aconseguir ni una mirada de salutació. És clienta de tota la vida. «59 anys al barri», diu traient pit. ¿Què li sembla tenir un ànec al veïnat? «És al·lucinant», resumeix en dues paraules. I té corda per a dècades, pel que sembla. «L’altre dia va venir un –explica el Carlos– i em va dir que havia tingut un ànec 27 anys –diu esbufegant–. ¿27 anys? Em mata de vell aquest bitxo».  

Mascotes de granja      

Notícies relacionades

Aquesta és la xurreria de Barcelona que surt a les guies de Corea

Els lavabos ‘influencers’ de Barcelona

No és l’única mascota de granja que es veu per Barcelona. «Cada vegada és més comú», confirma Estel Clopés, de l’Hospital Veterinari del Mar, especialista en exòtics. «Actualment la tendència, des de la nostra experiència, és tenir sobretot cabres i ànecs –apunta la veterinària–. Conviuen amb els propietaris com si fossin un més de la família i els treuen a passejar».  

«Les aus són molt intel·ligents», apunta Xavi Valls. Ell atén animals exòtics des de fa 25 anys. Se’n diuen NAC: Nous Animals de Companyia. La seva evolució, diu, ha sigut «natural». Se n’han anat limitant les importacions i s’han substituït taràntules i tucans per animals més pròxims. Els de granja es veuen cada vegada amb més assiduïtat, explica. «Algun conill d’aquests que pesen 8 quilos, alguna gallina, oca, ànec, faisà...». ¿El més estrany que ha vist? «Recordo una senyora que va indultar del Mercadona un cargol i, com que li va caure i se li va trencar la closca, me’l va portar per reparar-lo».