Carme Trilla: «Cal rebaixar el lloguer amb fórmules no coercitives per al sector privat»

¿Estem pitjor que els nostres avis en l’accés a la vivenda?

Solucionar-ho és més difícil ara que fa 50 anys. Tenim menys recursos per a una política de vivenda. A la segona meitat del segle XX la necessitat de vivenda va ser brutal i hi havia molta gent que vivia en barraques, però la ciutat creixia. El preu del terra, que era suportable, va fer el gran salt a la bombolla de 1997 al 2007. Va ser un canvi radical. Vam començar el segle XXI amb una inflació brutal del preu i una disponibilitat molt menor de terra per créixer.

I va arribar la crisi del 2008.

Va venir arran de l’esclat de la bombolla, quan aquelles famílies, els immigrants que van venir a treballar com a mà d’obra per construir vivenda, es van quedar sense feina i no van poder pagar la hipoteca de la vivenda que havien comprat.

És diabòlic: la persona que ve a construir pisos es converteix en client, es compra un pis, es veu atrapat per la hipoteca quan perd la feina i també perd el pis, que al seu torn acaba perdent el seu valor.

És demencial, aberrant. I més aberrant encara va ser la solució que es va prendre davant l’esclat de la bombolla.

¿Com explicarem als nostres descendents que tants pisos buits en mans de bancs no quedessin en mans públiques després que aquestes entitats fossin compensades amb diners públics per sobreviure a la crisi?

És un crim col·lectiu no haver posat com a condició del rescat bancari que una part d’aquests pisos es fes servir com a vivenda social.

¿Com es va crear la bombolla?

A Europa, això només va passar a Irlanda, una mica a Anglaterra i a Espanya. I fora d’Europa, als EUA. Perquè a Europa, les facilitats hipotecàries que donava Espanya només s’oferien a Irlanda. No a Itàlia, ni a França, ni a Alemanya. La bombolla ve del «vostè compri i no es preocupi». Si no ho pot pagar en 40 anys, li allarguem el termini a 50 anys. I no porti entrada, li donem el 100%. En aquella època, a Alemanya et demanaven el 40% com a entrada. Dins d’Espanya, Catalunya és on més es va produir aquest fenomen.

A Barcelona va arribar el 2015 el govern d’Ada Colau amb una voluntat clara d’afrontar el problema de la vivenda. Va apostar per la construcció de vivenda pública per llogar. ¿Com ho valora avui?

Construir és una de les solucions, i sempre he pensat que cal fer-ho de les dues maneres: pública i privada. No té sentit que ho hagi de fer només l’administració. La vivenda protegida l’ha construït majoritàriament durant 60 anys el sector privat a canvi d’unes condicions, d’una subvenció. El sector privat està totalment capacitat per fer vivenda protegida.

I el problema que ara tots denuncien és que aquesta vivenda va acabar perdent la protecció i es va vendre.

Sembla que ara tots estan d’acord sobre aquest punt, però quan jo vaig estar al Govern no s’entenia encara: el gran pecat del segle XX era que els pisos tinguessin una protecció amb data caducitat.

Però allò devia tenir un objectiu benintencionat: beneficiar la família que no es permetia vendre durant dècades.

Sí, així ho interpreto. A Espanya, de 1945 al 2000, es van construir set milions de pisos protegits d’un total dels 18 milions que hi ha. Seríem el país amb més vivenda protegida si els tinguéssim encara. Però al començar el segle XXI gairebé tots aquells pisos ja havien perdut la protecció. De tot això es van beneficiar set milions de famílies. ¿Això s’ha traduït en la possibilitat que els seus fills tinguin vivenda? Doncs no. L’únic important és que ara ja està clar que la vivenda pública ha de ser-ho per sempre. I l’Administració ha de controlar-ne les vendes i els notaris han de comprovar que no hi hagi diner negre en les seves compravendes.

El govern de Colau afirma que Barcelona necessita 120.000 pisos per donar resposta a la necessitat i influir a la baixa en el preu de la vivenda.

L’objectiu és que en 20 anys el parc protegit sigui un 15% del total. Estem en el 2%. A Barcelona hi ha 800.000 vivendes. 120.000 haurien de ser protegides. En tenim unes 12.000.

A l’arribar, Colau es troba 7.500 pisos públics i a l’acabar aquest mandat n’hi haurà prop de 12.000. Gairebé els han doblat, però a 2.500 pisos per mandat es necessitaran 43 mandats, 172 anys, per arribar al 15%.

Per prendre la decisió d’arrencar van estar tres o quatre anys. Perquè al principi el govern de Colau no volia ni sentir a parlar de construir. Com que veníem del ‘boom’ de la construcció, sonava malament. Hi va haver una aturada en sec. Però resulta que sí, que necessitem més vivenda. S’ha anat veient que cal utilitzar totes les eines.

¿Com escurcem aquelles dècades?

Amb tots els instruments possibles. Cal construir sobre sòl públic, però la majoria segueix sent privat. ¿Quina altra mesura implanta l’ajuntament? La del 30%.

Tots diuen que no ha funcionat.

Aquí hi ha dos elements: un és la idea del 30%, que ve de la llei de la vivenda de 2007, i l’altre és com es materialitza. En qualsevol nou edifici o en qualsevol gran rehabilitació, un 30% de la vivenda ha de ser protegida. Hi ha molt consens sobre que el 30% és necessari, però la norma, tal com s’ha plantejat, tal com s’aplica, és massa rígida, inflexible. La idea és bona, però cal trobar la manera de no fer-nos mal, que no hi hagi algú que digui: «Com que em demanen això, me n’aniré a construir a Gavà». Veig preocupació per part de l’ajuntament en el sentit que cal canviar la norma.

Hi ha candidats que han promès derogar-la.

Trias ho ha dit. Però els Comuns, ERC i el PSC, no.

Diuen que l’adaptaran.

És el que han de fer. Aquesta norma existeix a París. En cada cas concret veuen de quina manera resulta viable.

¿Cal anar a negociacions individuals?

Pràcticament això, sí. O s’elimina la norma o es busca la manera de fer-la factible. I després cal comptar amb les vivendes cedides per particulars que es lloguen a un preu inferior. I l’administració n’abona la diferència. El parc públic ha de créixer i cal aconseguir-ho de forma pactada amb els particulars. Així tindrem més oferta.

¿I els preus baixaran?

Jo relativitzo l’impacte sobre el mercat, perquè quan es va fer molta vivenda protegida els preus del mercat no van baixar. L’efecte immediat serà tenir vivenda per a la gent que no pot pagar.

¿Creu en la limitació de lloguers?

La gran guerra no és el 30%, això ho solucionarem. La guerra és el control de lloguers: les posicions estan totalment enfrontades. La prova és que amenaça de portar a una ruptura entre el PSOE i Podem. La llei de vivenda que tots esperen no diu res, però inclou una frase que indica que els ajuntaments podran controlar els lloguers, i això portarà a la guerra. Un pecat del segle XX va ser no mantenir la protecció de les vivendes. L’altre pecat va ser l’excessiu control dels lloguers. El franquisme va ser hiperproteccionista amb els lloguers i això va fer que s’acabés desincentivant. La gent no llogava els pisos o els venia perquè no podia mantenir les finques. L’herència d’això és pensar que si prenem aquestes mesures aniran contra l’estímul d’un parc de lloguer. Crec que caldria fer polítiques que afavoreixin que els propietaris abaixin el preu a canvi de bonificacions de l’IBI, garanties públiques de cobrament... Fórmules que el sector privat no vegi com a coercitives. Serien més efectives. Hem de dialogar amb el sector privat, el parc de la vivenda està en un 98% en mans privades i el 80% són propietaris que tenen un o dos pisos. Un 35% de la vivenda a Barcelona és de lloguer.

Notícies relacionades

Enric Canet (Casal dels Infants): «L’educació 0-3 anys hauria de ser universal i ensenyar també als pares»

¿De qui són els pisos de lloguer a Barcelona?

¿La vivenda és un dret fins a quin punt?

És el que s’anomena exigibilitat del dret. En funció de la Constitució, tu pots exigir una plaça per al teu fill a l’escola i un llit a l’hospital si estàs malalt, però no una vivenda. No era realista que l’inclogués. La Constitució reclama que una llei desenvolupi aquest dret. En cap país figura en la llei com una garantia, excepte a Escòcia, però només per als sensesostre. I aquest és un canvi que sí que podem veure a mitjà termini i la llei estatal va per aquí: incloure l’exigibilitat per als més vulnerables, que són els que viuen al carrer o en un infrahabitatge.