Unes queixes per sorolls destapen dos casos greus de violència masclista a Barcelona

Per això en molts casos són els propis agents que patrullen, o fins i tot els ciutadans, els que han de fer l’«esforç» de mirar més enllà per detectar-los, motiu pel qual tota la plantilla de la Guàrdia Urbana ha rebut una formació específica de més de 50 hores per trobar situacions de maltractament ocultes a simple vista.

Un cas de proxenetisme a Horta

Un cas com aquest va ser el que es va trobar l’agent O. R., de la Guàrdia Urbana de Barcelona: «Ens van trucar per molèstia de soroll a Horta, com tantes d’altres, i al principi no li vam donar més importància. Ens vam presentar davant la casa en qüestió i ningú responia a la porta. Ja no hi havia cap soroll. Ens vam trobar amb una veïna i, al preguntar-li si hi havia algun veí que molestava, es va mostrar visiblement incòmoda. Ella mirava cap a la casa, però no volia parlar. Vam fer veure que marxàvem, però li vam comentar que ens quedaríem esperant al final del carrer. Uns minuts més tard la dona va aparèixer al lloc per llençar les escombraries i, sense aturar-se, va dir, molt nerviosa, que en aquella casa l’home pegava a la dona i al gos que tenia. Que se sentien crits». La senyora no va donar-ne més detalls i se’n va anar ràpidament, però els policies van aconseguir aquest fil del qual estirar.

«A partir d’aquella informació», relata O. R., «vam veure que era un possible cas de violència de gènere. Van esperar vestits de paisà, però la dona i l’home sempre sortien junts. No hi havia manera d’aconseguir parlar amb ella. Al final, els companys van trobar la manera de contactar amb el pare de la víctima i a través d’ell van poder comunicar-se amb ella». Al final resultava que la dona estava sent prostituïda i que l’home era un proxeneta que la controlava subministrant-li drogues per fer-la més dependent. Finalment, van poder posar-la fora de perill.

El mateix agent reconeix que, en altres temps, potser no haurien detectat aquest cas. «Recentment hem fet uns cursos per detectar indicadors d’alerta quan aparentment no passa res. Un indicador, en aquest cas, eren les cares de la veïna. Abans es treballava d’una altra manera. Si s’acudia al lloc per unes molèsties i no es podien comprovar, moltes vegades la cosa es quedava allà. És important que tinguem ganes de fixar-nos en aquests detalls», explica l’agent entrevistat per EL PERIÓDICO.

14 anys maltractada i reclosa

Altres indicadors d’alerta són els comportaments de la presumpta víctima i de l’home. Una actitud desafiadora i poc col·laborativa per part de l’home i un comportament submís i temorós per part de la dona poden indicar que hi ha on rascar. El caporal Gómez recorda bé un cas com aquest i el descriu com «el més rellevant» en la seva trajectòria sobre violència de gènere.

De nou, va ser arran d’una denúncia per soroll en un bloc de pisos: «Va ser estrany, perquè era una pis on vivien dues persones que asseguraven que no havien fet res però que cada dos per tres rebien visites de la policia per queixes de veïns, i aquelles visites sempre es produïen quan [els veïns] els escoltaven discutir i cridar», relata Gómez.

La patrulla, desconcertada, va anar a parlar amb el pis requeridor, però ningú obria la porta. Després d’insistir-hi, finalment va sortir una dona de 69 anys dient que no passava res, tot i que la seva cara expressava «molta por». Seguidament, sense venir al cas, la dona va dir als agents: «Recordeu que dimecres al matí aniré a fer-me el padró». Davant d’aquest missatge confús, els agents van agafar una acta de padró i van escriure-hi tres preguntes: «¿Tens por, ara? ¿Estàs amenaçada? ¿Necessites ajuda?». La dona va assentir en silenci. Mentrestant, els policies podien escoltar la respiració de l’agressor, un home de 44 anys que vigilava des de l’altre costat de la porta, entreoberta. 

Amb aquesta informació, els agents van decidir entrar al domicili per arrestar l’home. Poc després, van tornar a trucar a la porta dient que la dona «havia de firmar l’acta del padró». Al principi es van resistir a tornar a obrir la porta. «Vam ser pesats i, al final, va sortir ella. Li vam dir que havia de sortir per firmar i, quan ho va fer, vam entrar a detenir l’home», narra el caporal.

Feia 14 anys que aquella senyora patia maltractaments. «Li va fer de tot. Autèntiques barbaritats. L’havia agredit moltíssimes vegades sexualment i la tenia retinguda a casa. Només la deixava sortir a una hora concreta del matí per comprar i tornar a casa», lamenta el caporal. 

Després de tants anys de patiment, la dona estava visiblement «molt deteriorada». Va perdre tot el contacte amb les seves amistats i amb la seva família. En una ocasió va intentar explicar la situació que patia al seu germà, però no la va creure. També assegurava que feia temps havia intentat denunciar, però que li van aconsellar que no seguís endavant perquè, suposadament, no tenia prou proves. Així, la por que no la creguessin va donar pas a més anys de maltractaments continuats. 

El romanticisme normalitza la violència

Notícies relacionades

La falta de pautes clares propicia que víctimes i agressors sexuals continuïn compartint aula

Cent de menors de 14 anys, inimputables, van ser acusats per agressions sexuals a Catalunya el 2022

Explicar a policies i ciutadans com detectar aquests casos que no es denuncien sembla especialment necessari en un context com l’actual. El 2022, els casos de violència masclista a Catalunya van incrementar un 24% en comparació amb el 2019. Un augment que la subinspectora Alfonso atribueix a la «normalització de la violència»: «Ho veiem també amb els menors; la idealització de l’amor romàntic. El pensar que canviarà, que ‘qui t’estima et fa patir’, aquestes cançons que diuen que ‘sense tu em moro’... Al final et passes la vida sentint això i idealitzes el patiment», exposa.

Sovint es repeteix la mateixa història. Així ho explica l’experta: «Quan el vas conèixer era un amor, súper atent. Però estava fent un paper. Després surt el llop. Arriba la primera agressió i la posterior ‘lluna de mel’, en què ell et demana perdó i et reconquereix. Tu penses que és una mala època, l’excuses dient que no li va bé a la feina... I això fa que tu mateixa no t’identifiquis com a víctima». Així, passen els anys i acabes anul·lada com a persona: «Et quedes sense eines, no saps com demanar ajuda i et fa vergonya perquè penses que no et creuran. Per això, si no tenim aquesta perspectiva més àmplia, no hi podem connectar».