Mor Ole Thorson, el barceloní del nord que va somiar una ciutat de les persones

«Pots parlar-me en català», repetia, quan el seu interlocutor, per aquesta mal entesa educació, canviava al castellà a l’intuir un accent foraster. Ole Thorson, nascut a Copenhaguen el 13 d’agost de 1941, l’home que va somiar i va lluitar per una Barcelona de les persones que caminen o van amb bicicleta, ha mort aquest divendres als 81 anys. Se’n va l’enginyer de la corbata de llacet, el savi de la mobilitat i la seguretat viària que abjurava del cotxe i del vehicle privat amb elegància: «Cal pressionar a poc a poc, fins que la gent se n’adoni que el cotxe no té sentit per la ciutat».

Thorson feia de la lògica virtut. «El propietari d’un automòbil no hauria d’esperar que la ciutat li brindi una plaça d’aparcament», deia el 2016. «Cal combatre els mals costums», deia el 2011, en ple debat sobre el paper de la bici a la gran ciutat. Resultava paradoxal que algú parlés de mobilitat amb tant ‘savior faire’, sense escarafalls, sense insults, sense un sol crit. La mobilitat, que tantes tertúlies omple, que tanta mala llet genera, que tants presumptes experts ha engendrat en els últims temps.

Generar ciutadans

S’expressava amb distinció, però també amb claredat, la que li obligava el càrrec, ja que va presidir l’associació Prevenció d’Accidents de Trànsit, integrada, en part, per persones que han perdut éssers estimats en sinistres viaris, tragèdies que en un 95% estan causades per una imprudència, per una mala decisió que va poder evitar-se. També va ser president de la Federació Internacional de Vianants; sempre agafat a les causes que tenien com a finalitat última la mobilitat activa, sostenible, la que genera proximitat, contacte veïnal, ciutadans de veritat.

Marxa l’home a qui molts cridaven quan tenien un dubte. No només periodistes, que sens dubte, sinó també companys de professió, polítics i algun empresari que sabia que Thorson els brindaria una opinió mesurada, documentada, de mirada llarga, sense més partidisme que el de defensar una ciutat vivible, on se sentissin còmodes i segurs tant un nen de quatre anys com un avi de 80. El ‘big picture’, diuen els anglesos. El 1991, perquè s’adonin del temps que era entre nosaltres, va ser un dels fundadors de Catalunya Camina, entitat que s’ha esforçat i s’esforça defensant els vianants. És a dir, defensant-nos a tots.

Fundador de la PTP

Va arribar a Barcelona al principi dels 70, quan a Amsterdam, l’altre referent urbanístic europeu, a més de la seva ciutat d’origen, començava el moviment Stop de Kindermoord (pareu l’assassinat de nens), l’Eixample Respira holandès, tot i que una mica més brut i menys subtil, que va ser la llavor de la ciutat dels canals que avui coneixem. També va ser un dels cinc fundadors de l’associació Promoció del Transport Públic (PTP), una de les entitats de capçalera al nostre país quan es tracta de parlar d’infraestructures vinculades a la mobilitat.

L’actual president de la PTP, Adrià Ramírez, lamenta la pèrdua «d’un dels referents més importants de la mobilitat sostenible en els últims temps». La vicepresidenta de l’entitat, Dolors Clavell, afegeix que Thorson era «un home avançat al seu temps i valent, que s’atrevia a dir tot el que molts evitaven». No n’hi falta raó, ja que la majoria dels seus arguments sobre la necessitat de transformar les ciutats són molt anteriors al moment en què vam passar de parlar de canvi climàtic a referir-nos a la crisi climàtica. No ens en vam adonar, però abans que Estocolm tingués Greta Thunberg, nosaltres vam tenir Ole Thorson.

Mercedes Vidal, regidora de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona (2015-2019), el va conèixer el 2008 quan ella formava part de l’associació de veïns de la Sagrera. Thorson els assessorava en temes vinculats a la mobilitat sostenible. «Era un plaer coincidir amb ell, defensava idees quan ningú les defensava. Tots hem après d’ell. A més de ser un savi, era una persona carinyosa, sempre era molt amable malgrat que poguessis no estar d’acord amb ell. Va ser, a més, un dels primers a parlar de violència viària, de violència del trànsit».

El pare de les pacificacions

Oriol Altisench, exdegà del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, el recorda arribant a la universitat amb bici per impartir les classes. Va ser professor associat a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de la UPC entre 1989 i el 2007 de les matèries de Planificació i Economia del Transport. «Catalunya és una mica més danesa que abans gràcies al fet que per les seves classes han passat bona part dels 4.000 enginyers que han sortit de la facultat en els últims 40 anys i que són els responsables de la planificació del territori».

Notícies relacionades

Encesa de proves de l’estrella de Sant Jaume

BCN, candidata a convertir-se en epicentre de la sostenibilitat

Altisench li agraeix la «visió social» que va aportar a la professió i recorda que el concepte de pacificació de carrers «l’hi devem a ell», ja que es va començar a abordar el tema als anys 70, quan ocupava el càrrec (1970-1984) d’enginyer en cap del servei de Planejament de la Circulació de l’Ajuntament de Barcelona.

Algú traurà aviat la idea de posar el seu nom a un carrer. Que en sigui un per als vianants, sisplau, amb gent caminant, bancs, una mica d’ombra, comerç de proximitat; potser una parada del Bicing, no gaire lluny del metro. Però si passa, no caiguem en desastres com el de dedicar-li al seu col·lega de professió, l’enginyer Ildefons Cerdà, una plaça que és una rotonda. Per a l’Ole, un carrer de les persones.