El nou cine quinqui revifa la por de l’estigma als barris de la Gran Barcelona

Monferrer va ensenyar allà a les acaballes del franquisme i els balbotejos de la democràcia. Va ser una època en què les famílies desplaçades de les barraques a uns blocs atapeïts i construïts de pressa a Sant Adrià de Besòs es manifestaven pel que se’ls va negar: carrers creats i asfaltats, serveis públics, dignitat. Quan l’embafament per la misèria es desbordava, els accessos a la barriada es tallaven per protestar. «A la Mina no hi ha paios ni gitanos, hi ha veïns», s’escrivia a les pancartes. És un pols oblidat de la Barcelona dels marges, que hauria merescut que algú filmés per a la posteritat.

«¡Però d’això no en volien saber res!», diu encenent-se encara el professor, partícip al boicot contra De la Loma. «Trobava xoriços, pispes, podrits, desgraciats... No era precisament la realitat del barri. És cert que hi havia d’això, però també més coses», contraposa. El ressentiment té motiu: l’èxit de la cinta va empastifar tota la Mina i va expandir un estereotip que el va identificar a foc com un antre d’atracadors. «Els directors de les escoles i els pares ens vam posar d’acord per treure els alumnes de classe quan ho tenien tot muntat per gravar –rememora Monferrer–. Passàvem de dalt a baix on rodaven, els nois es ficaven al mig de les càmeres, creuaven d’un costat a l’altre... Vam estar així fins que se’n van cansar, van recollir i van marxar a un altre lloc a acabar la pel·lícula».

Gairebé mig segle després d’aquell amotinament, els sets de rodatge tornen a freqüentar els afores. Ara no aixequen més enrenou que el que desperta descobrir un rostre famós. «Majoritàriament, generen expectació i il·lusió per acostar-se a les pantalles. Però també hi ha un sector preocupat, potser més conscient del possible risc d’aquestes pel·lícules d’herois en què reflectir un sentit a la vida. Recorda la història amb De la Loma», observa Éric Rodríguez, educador social a la Mina.

De nou, teló de fons

El veïnat situat a les portes de Barcelona ha servit recentment d’escenari per a part de la trama de ‘Centauro’, ja al catàleg de Netflix, i ‘Mi soledad tiene alas’, el debut de l’actor Mario Casas en la direcció. Els dos títols s’ordeixen amb idèntics elements: joves, droga, delinqüència, marginalitat... 

Són ingredients comuns en l’audiovisual actual, però el retorn a llocs utilitzats als 70 com a teló de fons per a les barbàries interpretades per uns xavals trets del fang fan intuir una inspiració ‘neoquinqui’. Consultat per EL PERIÓDICO, l’equip de ‘Mi soledad tiene alas’ al·lega que ha pretès més relatar vivències generacionals que la delinqüència juvenil.

A la Mina, hi ha els que no veuen maldat a les pel·lícules i els que temen que reincideixin en els mites que han enutjat el barri. «Estem acostumats que ens els tirin a sobre, però més mal que el que ens han fet els diaris no crec que ens facin», resol un habitant del malmès bloc de Venus, on transcorren escenes de les dues pel·lícules. «Tornen a remoure aquella porqueria que ens va esquitxar tots quan acabàvem d’aterrar al barri. Començava el tema de la droga i només ens va faltar allò», lamenta un veí nascut a les barraques, que recorda haver jugat de criatura a imitar a ‘El Torete’, l’intèrpret que De la Loma va captar al carrer i va acabar devorat per una espiral destructiva. 

«Era seductor veure aquells nois de barri com a triomfadors, però també hi va haver frens: vam tenir 16 o 17 alumnes nostres implicats en la droga que van morir tristament. A la pantalla no solien morir, però sí en la vida real», completa Monferrer. Rodríguez avisa de la línia «finíssima» entre «visibilitzar carències o reforçar mites que generen estigma i perpetuar-los». «Al final, aquests films busquen vendre una història, un producte, amb aventures i violència, sense explicar els contextos que porten joves a agafar aquest camí, que molts no escullen», remarca.

Les causes, invisibles

Tot i que l’espectre de la nova filmografia de barri sembla més ampli que després del final de la dictadura, persisteix l’acostament «vinculat a la delinqüència», critica el director i guionista Víctor Alonso-Berbel. «La cultura popular juga amb el barri com una manera d’enfocar la desigualtat i, alhora, justificar-la. És una manera de dir que, si són delinqüents i es droguen, és normal que estiguin com estan, tot i que passen moltes altres coses als barris que no surten en la ficció», percep Berbel, que observa «dificultats» en el cine per «retratar les causes estructurals de la desigualtat». «Això és perillós, perquè estigmatitza», alerta.

Dies enrere es va registrar part de la sèrie ‘Mano de hierro’ a Sant Roc, a Badalona. Netflix emetrà el ‘thriller’, que gira entorn del tràfic de cocaïna a Barcelona. El produeix Mediapro, que ha preferit no comentar res sobre el rodatge. A l’hermetisme, s’hi uneix que la filmació va passar desapercebuda al barri, amb alguns carrers llastats pels efectes del mercadeig i una pobresa profunda. Una sèrie alemanya sobre crims a la capital catalana, ‘Der Barcelona Krimi’, també es va fixar el 2021 a Sant Roc i el seu polígon adjacent per localitzar part de l’acció.

«No creiem que la gravació de sèries o pel·lícules així ajudi a canviar l’estigma», opina Carles Sagués, portaveu de la plataforma veïnal Sant Roc Som Badalona, presta a alleujar els desnonaments i els problemes d’infrahabitatge que tensen la zona. «Jo no he anat mai al Bronx, però la idea que tinc me l’he format a partir de les pel·lícules que he vist. Aquestes pel·lis potser em transmeten determinats aspectes que en realitat poden ser diferents. A Sant Roc, un barri tan assenyalat, probablement passarà el mateix», diu comparant.

Estampa suburbial

Diverses filmacions han coincidit últimament a Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, inclosa l’opera prima de Mario Casas. La població del barri s’ajusta a la majoria social de classe mitjana-baixa de la Barcelona metropolitana, tot i que potser es llegeix la uniformitat dels seus blocs immensos com una postal suburbial, influïda una vegada més per De la Loma, que va completar allà ‘Perros callejeros’ després de sortir corrent de la Mina. 

«Molt de compte amb estigmatitzar els barris», prevé el president de la Federació d’Associacions de Veïns de l’Hospitalet, Manuel Piñar. «Aquests rodatges potser porten una mica de prosperitat, però l’efecte contrari és el risc d’estigmatitzar. No estem en contra que es facin, però cal posar el focus no només portant-ho a una pantalla, sinó buscant solucions als mateixos barris i l’ajuntament a espais que han sigut conflictius», analitza el líder veïnal, que prega «una mica de consideració i molta precaució» en les filmacions. 

Notícies relacionades

BCN i la Generalitat aixecaran 1.151 vivendes assequibles abans del 2027

La nova cocteleria màgica

«Els barris sempre poden ser objecte de reestigmatització i revictimització. No fa falta una sèrie, pot ser per un succés», remarca l’antropòleg urbà José Mansilla, per a qui «la intervenció del cine o la televisió és un element de risc» per a la representació de les perifèries. «L’important és l’objectiu de la pel·lícula, la manera amb què es tracti la realitat que viu aquesta gent. Si s’utilitza aquest context per mostrar una realitat dura, com s’intenta sobreviure a un món que no és fàcil i reivindicar una ampliació dels drets d’aquests col·lectius, em sembla genial. Però si es mostra groc i efectista, contribueix a l’estigmatització», distingeix Mansilla, que adverteix que amb prou feines es produeix cine social. 

«¿Si m’agrada que vinguin a rodar? No m’agrada gens. Però ho fan d’una altra manera. Les últimes vegades han parlat amb els veïns», aprecia el professor Monferrer, que dubta sobre si les velles ferides podrien reobrir-se: «m’agradaria que no, però no dic que no passarà». La punyalada del primer cine quinqui encara crema.