Els murals ocults del Metro de Barcelona: 40 anys de records entre andanes

Tot va començar quan, després d’una experiència de decoració d’estacions amb treballadors de l’ocupació comunitària, el 1984 es van oferir espais a diferents escoles de Belles Arts perquè els alumnes pintessin murals al metro per «fer més agradable l’ús d’aquest transport públic», recull un antic pamflet del 1987, firmat per Mercè Sala i Schnorkowski, llavors presidenta del consell d’administració de Ferrocarril Metropolità de Barcelona, S.A., entitat integrada en Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). A aquests pintors, alguns els denominaven ‘Col·lectiu de Sota’. 

Pocs anys després les obres es van anar degradant i es van acabar cobrint fins fer-les desaparèixer. No obstant, les seves restes es mantenen ocultes en una trentena d’estacions. Algunes simplement són darrere d’elements que, si algun dia es retiren, podrien tornar a veure la llum.

Els artistes del metro: records de fa 40 anys

Jordi Arbonés tenia només 19 anys quan, mentre estudiava pintura a la Massana, un professor li va parlar d’aquesta iniciativa de TMB i va decidir apuntar-s’hi. Va pintar deu murals a l’estació de Fabra i Puig el 1984 i guarda un gran record d’aquells dies. «Va ser espectacular, genial, molt bo. TMB oferia els materials, bates... Però no hi havia ningú darrere nostre per controlar-nos. Vam tenir llibertat total», assegura en una entrevista amb EL PERIÓDICO.

«Recordo que vaig ser l’únic que va pintar en blanc i negre, perquè en aquell moment tenia aquell costum. Arribava a l’estació i improvisava cada dia sobre coses quotidianes de casa. Me’ls inventava [els murals], no portava res preparat», explica, somrient, mentre subjecta una fotografia seva de l’època «amb més cabell i menys quilos», apunta entre rialles. Aquesta parada també la va decorar Anna Rodón, la seva parella de llavors, amb qui posteriorment es va casar.

Ara, als passadissos del suburbà ja no queda ni rastre de les seves obres. «Van durar més o menys dos anys», calcula Arbonés. Igualment, la seva intenció tampoc era que duressin per sempre: «En aquell moment ja sabia que era una obra efímera. Era pintar directament a la paret i que durés el que havia de durar».

Avui, Arbonés és porter d’una finca de Barcelona i continua mostrant el seu art al seu perfil d’Instagram. Considera que les escoles de Belles Arts «no preparen» realment per dedicar-s’hi professionalment. Recordar aquesta etapa de la seva vida a través d’aquest reportatge després de tants anys ha sigut per a ell una «sorpresa» que ha rebut «amb molta il·lusió».

Una altra artista que va rebre l’encàrrec de decorar el metro va ser Isa Egea, a qui van assignar la parada de Marina. En una entrevista amb aquest diari, ha explicat que va pintar «l’estació sencera»: «Devia fer uns vuit o deu murals. No ho sé, molts. I tots seguien la mateixa línia. Era una pintura molt fresca, perquè jo era molt jove. Molt de l’estil dels 80», relata. 

En aquell moment, Egea, nascuda l’any 1959, tenia 25 anys. Malgrat tenir l’oportunitat d’exposar la seva obra en un lloc tan freqüentat, té un record una mica més amarg de l’experiència: «Sentia que els estàvem decorant les estacions de manera gratuïta. Pagaven només el material. De fet, crec que al final em vaig enfadar i vaig deixar pendent d’acabar algun mural», explica.

Egea va deixar la pintura i va passar a dedicar-se a la fotografia. Explica que continua treballant en aquest àmbit i que investiga sobre la generació d’imatges amb intel·ligència artificial. 

Altres persones que van tenir l’oportunitat de plasmar el seu art al metro van ser Montse Fernández, Gemma Varo, Carmen Fabrellas i Cristina Villena, companyes de segon curs de Moda de l’Institut FP Poblenou. El seu mural, pintat el 1985 a l’estació de Verdaguer, va tornar a veure la llum fa unes setmanes, ja que durant anys s’havia mantingut amagat darrere d’un quiosc que acaba de ser retirat. Un descobriment inèdit del qual s’han fet ressò diversos mitjans, entre ells EL PERIÓDICO. Una de les autores va relatar en una entrevista amb aquest diari com va ser aquella experiència. «Ens va fer molta il·lusió», deia.

Tot un univers per a una nena de l’època

Qui tampoc ha oblidat aquestes pintures és Miryam Martín, una barcelonina nascuda l’any 1982 que de petita va quedar enlluernada pels murals. «Em feia il·lusió agafar el metro i veure els murals que hi havia», explica a EL PERIÓDICO, evocant algunes de les primeres imatges de la seva infància. 

A poc a poc, les obres –que no tenien manteniment– es van anar deteriorant i es van tapar amb pintura, rajoles, plaques i altres materials. «És una pena que desapareguessin, perquè eren preciosos. Alguns eren abismals, de metres de longitud, i amb una qualitat artística magnífica», assenyala la Miryam.

L’extinció dels murals, quan ella era petita, va fer que quedessin gravats només a la seva ment, de manera que fins i tot es va arribar a preguntar si de debò van existir o si eren només una fantasia de la seva infància. «Ho preguntava als meus amics i coneguts, però ningú els recordava», explica.

Un dia, consultant l’hemeroteca d’un diari barceloní, va trobar un antic article en el qual s’esmentaven les obres i va descobrir que sí que van ser realitat. Arran d’això, va decidir crear el compte d’Instagram @Bcnunderground per posar-se en contacte amb alguns pintors i amb TMB per intentar aconseguir imatges de les desaparegudes pintures. 

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

«Recordo un cor amb formigues a Clot, uns lleons a Marina, un tritó a Navas i, sobretot, la ‘mà-arbre’ de Maragall, amb una copa que arribava fins al sostre», deia en una de les seves primeres publicacions. Finalment, va aconseguir que TMB li'n mostrés algunes fotografies.

Aquesta última, la «mà-arbre» de Maragall, s’ha convertit en una petita obsessió per a ella. Amb l’ajuda de l’arxiu històric de TMB, ha aconseguit tornar a veure-la. «De petita ja em semblava molt bonica i, quan l’he tornat a veure, m’he adonat dels detalls que tenia», explica, contenta. No obstant, encara avui desconeix qui n’és l’autor i demana ajuda per trobar-lo. «Tant de bo tingui sort i pugui parlar amb ell», expressa.