El català resisteix amb dificultats a Barcelona: mínim històric del 38% en l’ús

Amb aquesta precaució es poden examinar les dades que testegen la salut de l’idioma a la capital de Catalunya i que revelen un descens en l’hàbit. Una de les estadístiques més recents per revisar-ho és l’Enquesta de Serveis Municipals de l’Ajuntament de Barcelona. Té la virtut de cultivar una sèrie històrica que va des de 1989, cosa que concedeix prou perspectiva per adonar-se’n que el català evoluciona a la baixa a l’urbs, sobretot des de principis del segle XXI. 

La corba que mesura les constants de l’idioma no cau en picat, sinó que llisca per un pendent lleuger. De tant en tant, repunta amb algun rebrot, però sense igualar els resultats de principis dels 90. Llavors el català seguia de prop els passos del castellà a Barcelona, d’acord amb l’estudi municipal. Fins i tot hi va haver algun any en què la llengua de Pla va guanyar el pols amb la de Cervantes.

L’última edició de l’enquesta, basada en 6.000 entrevistes fetes entre el febrer i el maig del 2022, calcula que el català és la llengua habitual del 38% dels habitants de Barcelona. És la menor proporció dels últims 33 anys, tot i que el mínim històric registrat en l’estudi d’opinió està lluny de poder-se equiparar a una caiguda. Més aviat es deu al descens gradual que la llengua ve traçant els últims 20 anys. Des d’aleshores, han arrelat tercers idiomes, reflex de la colònia immigrant establerta a l’urbs. A més, la bretxa amb el castellà s’ha eixamplat: l’ús del català es trobava només dos punts percentuals per sota de l’altre idioma cooficial el 2002, mentre que la distància a favor de l’espanyol es va ampliar a 17 punts el 2022.

L’ús quotidià 

«Les disminucions no són dramàtiques però, en percentatge, sí que trobem reduccions en la llengua inicial, que és la que es recorda que es feia servir a casa, o en la d’inici d’una conversa», assenyala Avel·lí Flors, també investigador de Sociolingüística a la UB. Sorolla afirma que el descens del català a la ciutat no és crític si es compara amb «altres llengües minoritzades que han patit condicions similars». «L’occità està en perill de transmissió intergeneracional i no és una llengua mitjana amb 10 milions de parlants, com el català, un cas gaire excepcional en l’àmbit internacional», distingeix.

Una consulta de la Generalitat del 2018 –l’última disponible– assenyala que retrocedeix la freqüència amb què els parlants arrenquen en català en les converses espontànies en un comerç, a la feina o en qualsevol altra circumstància del dia a dia a Barcelona. Els parlants que aborden una xerrada sempre en català van caure tres punts percentuals, d’un 19,6% a un 16,5%, tot i que creixen els que ho fan sovint (d’un 30,2% a un 31,1%). La mitjana dels que no desisteixen mai del català en el conjunt de Catalunya són més nombrosos que a la capital, si bé van baixar de 24,7% al 23,6% en el mateix període.   

Els sociolingüistes consultats coincideixen que el paràmetre fonamental per entendre per què el català es contrau en les enquestes d’ús és el profund canvi poblacional que Barcelona ha experimentat aquest segle atraient àmplies capes d’immigració. "L'ús del català ha reculat més que en altres llocs i té a veure amb la conversió de Barcelona en una ciutat més internacional, que acull població que ve a treballar de tots nivells i classes socials, estudiants, turistes...", esmenta el secretari de Política Lingüística de la Generalitat, Francesc Xavier Vila. 

L’influx de la vivenda i el turisme

L’any 2000, 108.763 veïns de la capital havien nascut a l’estranger. Representaven el 7,2% del padró. El 2022, sumaven 481.657 persones, el 29,3% dels habitants. «El factor demogràfic és clau, però n’hi ha més», aclareix el director del Centre d’Investigació en Sociolingüística de la UB, Emili Boix. Esmenta l’encariment de preus i la crisi social. «És un altre factor important. Hi ha veïns autòctons que busquen casa fora de Barcelona a causa dels preus de la vivenda i això pot canviar la ciutat», recalca. 

«Al cap i a la fi, l’ús del català és reflex de les dinàmiques socials i econòmiques de Barcelona», postula Flors, que adverteix dels efectes que es desprenen del turisme i el mercat immobiliari també sobre el vigor del català. «Un model molt orientat al turisme, als serveis i a sectors de treballadors mòbils internacionals és una aposta amb plasmacions lingüístiques», avisa l’expert. «Mentre es perpetuï aquest model econòmic, de població i vivenda serà difícil que l’ús del català remunti» a Barcelona, remata.

"El canvi de vocació econòmica de Barcelona ha tingut un impacte [sobre el català] que no és el mateix que el que es dona en altres zones del país", certifica Vila. «L’increment de l’activitat turística també va en demèrit de l’oferta i l’ús del català», remarca Albert Fabà, sociolingüista. «Això afecta els districtes centrals, com l’Eixample i Ciutat Vella. En el cas de Ciutat Vella, s’encavalca amb un increment molt notable de persones nascudes a l’estranger. Explica que tingui els índexs de català més baixos de la ciutat», afegeix. 

Segons l’enquesta de serveis del consistori, el 15,1% dels consultats al districte històric de Barcelona van afirmar no entendre el català. Són més del doble que al segon districte amb menys parlants de l’idioma, l’Eixample, amb el 7,2%. Alhora, els investigadors avisen del risc de racializar l’ús del català; és a dir, defugir-lo a l’adreçar-se a persones a qui, només pel seu aspecte, se les prejutja com a foranes. «Sabem de gent de fora que han après el català però tenen dificultats perquè algú se’ls dirigeixi en aquesta llengua. És un canvi de costum per afrontar», afegeix. 

Un bastió irrenunciable

Un estudi municipal que va certificar l’ús minoritari del català entre els joves de tots els districtes va precedir a la presentació d’un protocol per promoure’l, en què l’ajuntament aporta 24,2 milions d’euros. Els sociolingüistes els identifiquen com bilingües actius, i els parlants de totes dues llengües tendeixen a confluir. "Tot i que l'aproximació no és simètrica: els catalanoparlants usan molt més el castellà que no pas els castellanoparlants fan ús del català", matisa Sorolla.

«A falta d’estudiar-lo, es detecta que els joves no consideren tan important fer servir el català en certes situacions i accepten passar al castellà sense que els representi cap problema. En l’àmbit estructural, pot acabar sent problemàtic, tot i que ells no ho experimenten així», constata Flors. En qualsevol cas, el que no es percep és que la llengua flaquegi per rebuig. «No hi ha un fenomen de deserció massiva», considera.  

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Malgrat cedir en els sondejos, els sociolingüistes destaquen que l’urbs exerceix de bastió perquè el català conservi la vitalitat. «L’excepció del català és Barcelona, sense desaparèixer de l’àmbit urbà ni de les classes mitjanes, les que creen models d’ús per a la població d’altres llocs», ressalta Flors. Remarca el contrast amb el que passa a Galícia: «A principis dels 90, el 80% de la població parlava gallec, però amb prou feines s’utilitzava a la Corunya, Vigo i Santiago, molt castellanitzades, com València, Alacant o Elx. Ara el gallec es troba en una gran crisi d’ús, i la diferència amb el català són les ciutats. Per això Barcelona és molt rellevant. Si passés a ser un emblema de castellanització, la dinàmica del país amb el català podria variar».

«Els canvis demogràfics són molt rellevants i, històricament, han posat el català en una situació complexa i complicada», observa Sorolla. «Però els impactes podrien haver sigut més brutals si no hi hagués l’Administració darrere, especialment amb el sistema educatiu, ni la transmissió social que sosté la llengua», puntualitza.