Liquidació per tancament de dues botigues centenàries del centre de Barcelona

Es tracta de la papereria Hija de J. Batlle Horta, a la Via Laietana, que no arribarà a veure l’esperada pacificació d’aquesta artèria de Ciutat Vella, i la botiga de gèneres de punt Casa Gallofré, del carrer Manso, situada davant el renovat mercat de Sant Antoni (Eixample). El seu tancament se suma a l’adeu recent de dos negocis històrics més als mateixos dos districtes: la Granja Montsant, del carrer Urgell, i el bar Brusi, del carrer Llibreteria.

També en els quatre casos la causa principal és l’esgotament, el final d’una etapa comercial a la ciutat. No són tancaments forçats per una conjuntura concreta, com la sagnia que es va produir el 2014 pel final dels lloguers comercials de renda antiga. Tampoc són fruit directe de la turistificació del nucli antic o la gentrificació de l’Eixample, que tenallen negocis d’un altre tipus. Aquest degoteig silenciós és més aviat conseqüència d’una ruptura generacional.

Sense relleu botiguer

«Ens jubilem i no hi ha relleu», mussita Josep Bramon, que, amb la seva dona, regenta la papereria de la Via Laietana. El seu rètol d’anys enrere, amb lletra majúscula blava sobre fons blanc, delata el caràcter d’aquesta botiga que s’ha mantingut impertèrrita a modes i nous hàbits. Abaixen preus per aconseguir col·locar el màxim d’estoc possible abans del tancament, que tenen previst per a finals de juny.

El local és de propietat, amb la qual cosa no es veuen immersos en l’encariment disparat de rendes a les artèries turístiques. I no volen participar-hi llogant el seu local a un negoci només per a visitants. Immersos en el seu propi tancament, encara no han concretat gaire quin futur desitgen per al local, però sí que volen que sigui un comerç «on pugui entrar a comprar qualsevol persona, però sobretot els veïns, un negoci transversal, de continuïtat».

Sense relleu de clientela

La tristesa aGèneres de Punt Casa Gallofré és semblant, però no idèntica. No es retiren: la besneta del fundador encara despatxaria a la botiga si no fos perquè les vendes «ja no cobreixen les despeses» a causa d’«un cúmul de coses». «Des del 2005 havia anat baixant a poc a poc la facturació i de la covid ja no ens hem recuperat», lamenta Rosa Maria Gallofré, la tercera generació de la saga.

Identifica almenys tres factors que els han portat a l’actual situació: «Els diners que no van entrar» durant la pandèmia, la desaparició des d’aleshores de molta clientela de la tercera edat «que deu haver mort o que ja no ve en bus al centre» i que el barri de Sant Antoni «ha canviat molt». Sobre aquest últim punt, avisa de la mala salut de Manso, que abans era un carrer comercial destacat i avui s’hi acumulen les persianes abaixades.

La propietat, remarca una vegada i una altra, «s’ha portat bé» amb elles: «Ens va fer un descompte en el lloguer durant la pandèmia i ens l’ha mantingut, sinó ja hauríem tancat». No obstant, ara se’ls acaba el contracte de 10 anys i el nou inclou una actualització de preu que ha fet desquadrar definitivament els comptes.

Des que van penjar el cartell de liquidació dijous passat tenen la botiga plena: «Venen molts clients d’anys amb molta pena, i també gent que no havíem vist mai». Calculen que tancaran «entre juny i juliol», pero no saben quan: «Encara ens hem d’asserenar», reconeix Gallofré.

Notícies relacionades

Emotiu tancament d’un bar de tota la vida al centre de Barcelona: «El cor se’ns trenca»

Tanca per sempre el Brusi, el restaurant amb la millor tripa de Barcelona

El que saben segur és que no pensen deixar-se arrossegar per la producció ‘low cost’ asiàtica per arribar a nous públics. No és per no adaptar-se, que ja el seu avi i el germà d’aquest es van adaptar a no ser l’hereu de la seva casa pairal de Tarragona i es van mudar al Poble-sec per obrir-hi una botiga, fins i tot omplint prestatgeries amb caixes buides perquè semblés que hi havia més producte del que tenien. També es van adaptar, i de quina manera, a la Guerra Civil: amb tricotadores i cosidores a la rebotiga confeccionaven samarretes bàsiques que pal·liaven la carestia.

Però avui adaptar-se suposaria canviar totalment la visió del seu negoci, el tipus de tèxtil, abaratir preus com sigui... I vendre ‘online’ no té sentit amb un producte poc massiu i sense grans marges de benefici. Així que s’han plantat. «Sempre hem venut roba de fil, llana, cotó i materials naturals, els nostres proveïdors són d’aquí i de qualitat... ¿Després de 109 anys ens hem de posar a vendre aquest gènere que tenen tots? Doncs no», conclou Rosa Maria Gallofré.