El modernisme ocult de l’estació del Nord de Barcelona

L’estació del Nord és una ‘rara avis’. Clausurada el 1972, és una de les poques estacions barcelonines que han sobreviscut a la jubilació ferroviària. Va eludir, gairebé de miracle, l’amenaça del picot i després d’anys d’abandonament va ressorgir als noranta. Avui allotja un poliesportiu municipal i una terminal d’autobusos que amaguen alguns tresors modernistes.

Els orígens de l’estació del Nord es remunten a 1862, quan va ser construïda com a origen del tren a Saragossa. La primitiva terminal, molt més modesta que l’actual, constava de dos edificis que encara es conserven. Un era el de viatgers, amb façana principal a l’avinguda de Vilanova, el que avui és el parc de l’estació del Nord. L’altre, destinat al trànsit mercaderies, connectava amb la carretera de Ribes, llavors una de les principals vies d’accés a Barcelona. 

El 1910, la Companyia dels Camins de Ferro del Nord, que havia adquirit la línia, va decidir que la seva presència a la capital catalana mereixia una estació molt més monumental. Van encarregar la reforma a l’arquitecte Demetrio Ribes, que ja havia projectat l’estació del Nord de València. D’allà les similituds entre la terminal barcelonina i la seva homònima valenciana, totes dues d’estil modernista amb influències del secessionisme vienès.

Ribes va ampliar la primitiva estació afegint als dos edificis existents un tercer cos perpendicular, amb façana al carrer Nàpols. El nou vestíbul estava coronat per una gran coberta de vidre i ferro fos.

Per desgràcia, part de la decoració modernista d’aquella època va desaparèixer durant els anys d’abandonament de l’edifici. És el cas, per exemple, de les magnífiques taquilles de fusta, les mateixes que encara llueix l’estació del Nord de València. Les de Barcelona van desaparèixer quan van ser traslladades a un magatzem municipal.

Però no es va perdre tot. Molts barcelonins ignoren que a l’interior del poliesportiu encara es conserven diversos finestrals modernistes adornats amb motius florals. Aquestes vidrieres, ocultes al gran públic, són un acolorit teló de fons per als que practiquen ioga i pilates a l’equipament municipal.

Notícies relacionades

La Viqui, la sort de tants

Cuina amb llum natural

Però la vidriera més singular i alhora més desconeguda es troba a l’altra ala de l’edifici. A la primera planta de l’estació d’autobusos, on avui es venen els bitllets, abans hi havia les oficines de la companyia ferroviària. D’aquella època es conserva, acoblat al sostre d’una sala, un antic plafó lluminós d’estil modernista.

Es tracta d’una gran vidriera emplomada i presidida pel nom de l’empresa Nord, acompanyat de motius vegetals. No falten les estrelles de cinc puntes, emblema de la companyia, amb referència a Polaris, l’estrella del Nord. Malgrat les dimensions de la vidriera, són pocs els viatgers que, amb el tràfec de les maletes, s’adonen de la seva existència.