La dura història de la Shamira, la noia trans i sense sostre a qui una palmera va matar al Raval de Barcelona

«Havia tingut una vida molt de gos, però era una noia alegre, coqueta, somrient». Una amiga molt pròxima defineix així la personalitat de Shamira, la noia de 20 anys que va morir aquest dijous per la sobtada caiguda d’una palmera al Raval. L’accident destapa la història molt dura d’una barcelonina invisible, a qui la vida havia tractat amb crueltat, però que mirava de tirar endavant.

La Shamira era filla d’una família senzilla de Barcelona, del districte de Sant Martí. La seva mare va perdre la custòdia de jove, el seu pare va marxar i la nena –llavors anomenada Bryan– va acabar vivint amb els seus avis materns amb dos germans. Problemes de salut mental i dificultats per encaixar la van portar a un centre especialitzat en salut juvenil, però no aconseguia trobar el seu lloc. «Va acabar al carrer i dormia al parc Joan Miró», relata la «cosina» Noa, la seva confident i la principal «referent» que tenia ara. El seu avi, el Carlos, coincideix en la vida fràgil que portava i lamenta que els esforços per «encarrilar-la» no donessin fruit.

Tots dos han accedit a explicar la trajectòria vital d’aquesta jove a EL PERIÓDICO per conscienciar sobre l’exclusió del col·lectiu trans i denunciar que la falta de recursos efectius empeny desenes de noies com ella a males vides i finals tràgics.

També transsexual, gitana i d’uns cinquanta anys, la Noa mirava de guiar la Shamira perquè sortís del pou. Per edat i complicitat, exercia una mena de rol matern. L’acompanyava a psiquiatria i parlaven llargament al local de Metzineres, una associació per a dones trans al carrer de la Lluna, a pocs metres de la plaça d’Emili Vendrell, on va caure la fatídica palmera. Aquí poden menjar, dutxar-se, conversar o simplement passar l’estona en un entorn segur.

«Estava a punt d’ingressar-la en una unitat de psiquiatria, ja l’havia convençut, perquè portava un temps molt deprimida», explica. Alguna baralla amb el nòvio i el consum de drogues enterbolien els seus ànims, tot i que la principal causa del malestar era la situació general que vivia, lamenta la Noa: «Estava malament per la vida de gos que ha tingut, perquè la societat no ens vol a les trans».

El Carlos, el seu avi, va conviure amb ella dels 6 als 16 anys: «L’hem vist créixer». Així com els germans van tirar endavant estudis i relacions sòlides, la Shamira ensopegava constantment amb una salut mental vulnerable: «La temporada que va estar ingressada va millorar, però quan no es prenia la medicació teníem conflictes i al ser major d’edat no se la podia obligar a res». Els últims temps va preferir dormir al carrer. El Carlos reconeix que no aprovava el seu estil de vida i que li retreia quan es veien, malgrat les «excuses» que ella li donava.

El nom que li va posar la seva millor amiga

Shamira no era el seu nom oficial, tot i que estava en via de canviar-lo i creia poder aconseguir-ho aviat. «La va batejar així la seva millor amiga, amb qui van coincidir en un centre per a menors, li agradava perquè té un aire àrab», prossegueix la Noa. Aquesta companya de joventut, per cert, era també al Raval aquest dijous, enfonsada per la pèrdua. Eren tres les noies d’uns vint anys que regularment acudien al centre i estaven molt unides.

Els pares de la Shamira es van separar fa anys. La mare ara viu fora de Catalunya i tornarà per reconèixer el cadàver aquest dilluns. L’avi nega que el pare fos algerià, com assenyalen diverses veus de l’entorn de la Shamira, i l’enerva que s’atribueixi –o ella s’atribuís– «desemparament familiar». Una treballadora social li feia seguiment, tot i que en realitat el principal suport actualment era Metzineres. Sense sostre ni recursos econòmics, es reunia amb altres noies després per dormir juntes: «En tendes de campanya al parc de Joan Miró, de vegades també a Montjuïc, tot i que les últimes tres nits no hi havia anat».

Dos dies abans, la Noa i la Shamira s’havien fet fotos juntes i havien parlat del futur, de viure i de morir: «Li deia que reduís el seu consum i que ingressés a psiquiatria i milloraria... He enterrat moltes amigues per la sida i la droga, ¡però ella era molt jove, podia viure 10 anys més almenys!». L’avi temia que els truquessin algun dia amb males notícies, «una sobredosi o una ganivetada, ¡però no un accident com aquest!». Està indignat per la caiguda de la palmera, que atribueix a «falta de manteniment» malgrat les explicacions municipals. Per ara, assenyala, ningú del consistori els ha trucat.

Va anar al Raval a fer-se trenes

Dijous, la Shamira havia acudit a Metzineres perquè li fessin un pentinat de trenes, una sessió laboriosa que va interrompre uns minuts per sortir a airejar-se i fer algun encàrrec. Justament va anar a la plaça d’Emili Vendrell i, mentre estava dreta a la vorera –segons relaten a aquest diari dos comerciants de Joaquín Costa–, la palmera li va caure a sobre. El cop va ser mortal i immediat.

Notícies relacionades

L’Ajuntament de Barcelona va revisar la palmera mortal al març i va descartar que tingués una «anomalia evident»

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

«La noia estava caminant, dreta per aquí Joaquín Costa, quan es va sentir un cruixit fort, fort... i es va desplomar en sec la palmera», relata Gustavo Ejuia, del bar Komo en Kasa, situat just davant. «Vaig arribar en 3 segons al seu costat i li vaig prendre el pols, ja no hi havia res a fer», lamenta. Va trucar a Emergències i es van activar tots els protocols, però la Shamira ja era morta.

Aquest divendres a primera hora sis modestíssimes espelmes la recordaven, junt amb la base tallada de l’arbre que la va matar. La vorera encara no s’havia netejat a fons i quedaven restes de sang al paviment sobre el qual va jeure. Alguns periodistes preguntaven als veïns que es paraven a comentar el cas, les persianes dels comerços anaven pujant mandroses, el trànsit era escàs. Al carrer de darrere, el local de Metzineres estava tancat amb candau, silenciós i més buit que mai.