Els perquès rere l’esforç veïnal de les festes de Gràcia: «És una cosa increïble»

Fins a 23 carrers i places tornaran a transmutar el seu aspecte durant les festes de Gràcia 2023. Entre el 15 i el 23 d’agost es convertiran en mons fantàstics: des del cosmos del màgic d’Oz, al carrer de Fraternitat de Dalt, fins a una gàbia de papallones a la recerca de la llibertat, a la plaça de Rovira i Trias; passant per la recreació de Nova Orleans a la travessia de Sant Antoni. Tots aquests, universos paral·lels que tenen un denominador comú: l’enginy, la motivació i els valors dels creadors.

Veïns amb funcions d’artista a temps parcial admeten disfrutar més durant la gestació dels dissenys que no els dies d’exposició. Quatre testimonis de diferents carrers implicats expliquen a EL PERIÓDICO què els mou a dedicar a la festa major tantes hores de feina gratuïta. Espòiler: no hi ha un sol ‘perquè’ que ho pugui explicar.

«A les meves venes no hi ha sang, sinó cola i pintura»

«A les meves venes no hi ha sang, sinó cola i pintura»«La base de les festes són els decorats i ho fem perquè ens ho passem bé, aprenem els uns dels altres i mirem de superar-nos any rere any», sintetitza des de la comissió de Verdi, Susana Font. Una dedicació que, en el seu cas, és herència genètica: va ser el seu pare que, als anys 70, va recuperar la idea de decorar els carrers. «El que mou més la gent a participar en tot això és tenir-ho a la sang o estar molt integrat en les entitats», considera qui, amb 57 anys, manté la família implicada al complet, quarta generació inclosa. «A les meves venes no hi ha sang, sinó cola i pintura», resumeix.

«El significat de viure a Gràcia»

«El significat de viure a Gràcia»Els canvis a les festes reflecteixen les transformacions socials que ha experimentat Gràcia i les entitats del barri també són un mirall de noves maneres d’organitzar-se. «En la comissió de la travessia de Sant Antoni tenim la peculiaritat que, des que ens vam fundar, som totalment assemblearis: sempre busquem que la majoria estigui d’acord amb el que s’hagi de fer», explica Henar Arranz. De fet, Arranz és un exemple de la nova generació de decoradors: amb 37 anys, en fa només sis que aquesta alacantina va descobrir «el que significa viure a Gràcia».

«Quan se’n van anar les meves companyes de pis em vaig adonar que havia de fer el pas d’implicar-me més en el barri; així va ser com vaig començar a participar i descobrir el que m’aportava la cohesió veïnal», destaca Arranz. Una immersió de la qual ara es veu incapaç de desprendre’s: «Les festes les disfrutes, però no deixen de ser unes festes, mentre que el procés creatiu previ és una cosa increïble, ple de moments màgics, que, després, quan tot acaba, et provoca fins i tot melancolia».

«Reivindicar els carrers com a nostres»

«Reivindicar els carrers com a nostres»Aquest caràcter a favor de teixir relacions veïnals no només es queda al taller, sinó que també busca reconvertir el carrer mateix. «Jo vaig arribar al carrer del Progrés amb 16 anys i, des d’aleshores, vaig començar a participar en la comissió i en la decoració», recorda Eli Pujol, de 33 anys. Tal com explica, al llarg d’aquest temps no només ha entabanat tot el seu entorn, sinó que també ha après a veure els carrers «com un espai que les veïnes s’han de reapropiar». «Precisament són les festes les que ens donen l’oportunitat de reivindicar els carrers com a nostres, com un entorn en el qual treballar, sota consens, tots nosaltres», assenyala.

Malgrat això, els nous temps a què s’ha vist abocat el veïnat de Gràcia també ha acabat afectant les comissions que s’encarreguen de decorar els carrers. «La gentrificació s’ha convertit en el problema principal de les comissions perquè cada vegada hi ha més persones que abans decoraven el barri i ara ja no poden viure aquí pels preus», denuncia Pujol. «En el cas de Progrés, com que gairebé tots som gent en la trentena que vivim de lloguer, la massa social és molt precària i molts ja s’han de desplaçar des dels seus nous barris per donar un cop de mà aquí».

«Gent nova amb moltes ganes»

«Gent nova amb moltes ganes»«Tot i que alguns fa molts anys que hi estem implicats, és cert que hi ha molta rotació», admet Ferran Pons, historiador de 33 anys i membre de la comissió de Llibertat des de fa més de dues dècades. Una dinàmica que, des del seu punt de vista, tampoc s’ha d’interpretar de manera negativa: «En certa manera també és bo, perquè els que hi entren sempre és gent nova amb moltes ganes».

Notícies relacionades

Les festes de Gràcia, a la recerca d’una recepta contra la massificació: «Ve massa gent»

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

«Jo no tinc cap formació artística, però no penso deixar-ho perquè aquí m’ho passo molt bé; de fet, tot el que sé ho he après dels altres», destaca Pons. Una dinàmica formativa que, després de la pandèmia, miren de fer-la tan inclusiva com sigui possible: «Hem començat a treballar per acostar la festa als que poden tenir dificultats per viure-les com nosaltres; per exemple, comptem amb plafons en braille, plafons de textures, espais reservats per a persones amb mobilitat reduïda i visites programades per a persones cegues o amb autisme.» Fins i tot un dels concerts serà interpretat en llenguatge de signes.

«Quan als visitants els expliques que tot això està fet de manera voluntària i que ningú es lucra, alguns no ho acaben d’entendre», revela Pons. «Nosaltres sempre convidem la gent a viure-ho des de dins; hi ha gent gran, nens, persones amb discapacitat... i al final ens acabem cuidant entre tots», afegeix Susana Font. «Mentre el cos aguanti, faré el que pugui per mantenir viva aquesta manera de fer festa: ja sigui amb més o menys nivell, aquí l’important és fomentar la participació, la cohesió i la integració».