Els últims billars de Barcelona miren d’allunyar-se de l’alcohol i atraure jugadores

Tot i que a Barcelona perviuen entitats gairebé centenàries dedicades a aquest esport de reis i cortesans, com el Club Billar Sants allotjat al Casinet d’Hostafrancs, el seu aterratge definitiu va arribar de la mà del setè art. Paul Newman va aconseguir encisar dues generacions del segle XX. Una primera amb El vividor (The Hustler, 1961) i, 25 anys després, als seus descendents amb El color del diner (The color of money, 1986). Des d’aleshores les taules no van fer més que multiplicar-se.

‘Boom’ de difusió, tot i que amb estigma

«Hi va haver tot un ‘boom’; fins aleshores l’únic billar dominant a Barcelona era el suposat billar espanyol, que en realitat era francès i que tothom coneix pel de les caramboles», recorda el director de la Barcelona Pool Billiards Academy, Jaume Tàpies. Ell mateix va arribar a ser jugador professional i va fundar aquesta primera acadèmia certificada per la Reial Federació Espanyola de Billar. Assenyala que el terreny sembrat pel cine no va trigar a ser aprofitat pel sector dels recreatius: «Quan van descobrir el billar americà, en què les boles desapareixen, i es podien utilitzar diners per tornar a fer-les aparèixer, el van estendre per tot arreu», sintetitza.

«Aquella època va ser boníssima per a la difusió del billar i captar nous jugadors, però, per contra, va deixar de ser vist com un esport, ara ja olímpic, i va passar a veure’s com un mer joc de bar», afegeix Tàpies. Una disjuntiva que alguns professionals d’abans han decidit solucionar. L’exemple: La Pecera del Pool, un sports bar de la Nova Esquerra de l’Eixample el responsable del qual, Fran Cabanillas, va decidir organitzar en dues plantes: la genèrica, destinada als que volen jugar de manera ocasional, i un soterrani secret reservat per als socis.

Les copes, la gasolina del billar

«Tant el meu soci com jo som jugadors de billar i fa quatre anys vam decidir muntar una sala», rememora Cabanillas. Una aposta que, assegura, ha complert les previsions. La raó: «Teníem clar que la seva viabilitat passava per muntar una barra oberta al públic, sense tenir-la era impossible subsistir; el que poden pagar els socis en quotes és insuficient perquè això funcioni», remarca.

View this post on Instagram

A post shared by LA PECERA DEL POOL (@lapeceradelpool)

Si bé el públic general pot llogar per hores alguna de les set taules que tenen obertes (tres de la casa Diamond, considerades el Ferrari del ‘pool’), al soterrani prop d’una trentena de billaristes poden anar a entrenar-se o competir les 24 hores del dia durant els 365 dies de l’any. «Els donem unes claus i poden passar-se allà tantes hores com vulguin», emfatitza.

De fet, Cabanillas té tan clar que el billar a Barcelona està encara molt lluny de morir, que ja prepara un segon projecte: 1.200 metres quadrats dividits en tres plantes amb 14 billars. Una nova incorporació a un sector minvat a la ciutat. L’últim tancament, molt sentit, va ser el de la històrica sala Ars de Sarrià-Sant Gervasi.

De fàbrica a temple del ‘pool’ sense alcohol

Tot i que la lògica de l’experiència barcelonina assenyali que les boles només continuaran caient per les troneres si hi ha alcohol pel mig (vegeu la desena de locals que subsisteixen, com el Snooker i el HDP Billar), hi ha excepcions emergents. Un professional del tapís que, després de fer les Amèriques durant un quart de segle, ha decidit trencar la pinya dels convencionalismes locals. El 2022 el barceloní Marc Vidal es va decidir a obrir Billares Agbar, un temple del ‘pool’ que acull set taules de competició Diamond a la sisena planta d’un edifici industrial del Poblenou.

«Jo no serveixo alcohol, tot i que em perjudiqui financerament; el meu objectiu és promocionar i netejar el nom del billar americà; desmitificar la idea que per jugar cal anar a un bar on se t’incita a beure i jugar amb la música altíssima», resumeix Vidal. De fet, ell mateix assenyala que aquesta sala la podria haver muntat als Estats Units, on el billar és pràcticament una religió, però la meva idea és tornar algun dia a Barcelona i crec que aquest és el millor camí», respon.

¿Un esport d’homes?

A diferència d’altres esports, en què la presència femenina cada vegada és més habitual, a les sales de billar de Barcelona encara costa molt trobar-hi dones concatenant boles per les troneres. «A jugar de manera esporàdica per fer unes copes sí que venen parelles o grups d’amics en què hi ha noies, però com a sòcies del club només hem tingut una dona», destaca Cabanillas, de La Pecera del Pool.

Una dinàmica que també es repeteix a Billares Agbar: «El 95% dels jugadors que venen són homes», admet Vidal. «La majoria de gent que juga aquí a Barcelona té més de 30 anys i, en el meu cas, com que estic a prop del 22@ em ve bastanta gent estrangera que treballa per la zona», detalla. Una dinàmica que dona oxigen a un sector que no passa els seus millors dies a la ciutat, però que està lluny d’apagar els llums.

El preu del metre quadrat, la bola negra

Notícies relacionades

Sense billar a la Cúpula Venus

Jaume Carreras, de quan el verd de l’Eixample eren les taules de billar

«A Barcelona el públic que juga a billar mentre pren alguna cosa continua intacte i, fins i tot, diria que ha anat a més; el problema rau a les sales de billar pures com la de Marc», sosté Jaume Tàpies. Segons el seu parer, la sala d’aquest hustler barceloní és «un miracle empresarial», perquè «el seu públic objectiu és bastant escàs aquí», accentua. Ni tan sols el fet que l’actual número u del món sigui el murcià Francisco Sánchez Ruiz ha generat una nova fornada d’adeptes.

Una oportunitat perduda a la qual cal sumar-hi la dificultat de multiplicar el nombre de taules de billar per habitant. «Al final es tracta d’un negoci que, majoritàriament, necessita locals molt grans, amb llicència per poder vendre alcohol, i diàfans, perquè les columnes et poden complicar molt la vida, i en aquest sentit ja sabem com va el preu del metre quadrat a Barcelona», sentencia.