Extinció d’un ofici singular de la Barceloneta: en dos anys es jubilen els últims dos xarxaires

En dos anys es jubilaran els dos últims xarxaires de la Barceloneta, nom amb què es coneix les persones que teixeixen xarxes de pesca. Sense ells, els pescadors que encara resisteixen al port de Barcelona es quedaran sense opcions quan tornin al moll i requereixin reparacions per poder pescar de nou al mar. És un dels oficis del port més apreciats pels mariners, per la familiaritat que transmeten i, sobretot, per la necessitat que resolen.

Originalment eren les dones de família pesquera les que duien a terme la tasca. Ara ha quedat en mans de dos homesa punt de retirar-se, que preveuen un problema imminent per als patrons dels barcos de pesca: «Quan arribi el moment ja veurem què fan». L’últim xarxaire que obtindrà la jubilació, Francisco Botello, expressa la seva preocupació en declaracions a EL PERIÓDICO al veure que no hi ha relleu generacional: «Aprendre això és complicat i no és gens fàcil, es perdrà».

Botello va començar arreglant xarxes als 16 anys i explica que un dels arguments pels quals la professió s’extingeix és el temps d’aprenentatge. Transmès del seu avi al seu oncle i del seu oncle a ell, recalca que és un ofici que «s’hereta de la família» i que, una vegada algú no hi continua, «és molt difícil que hi entri gent nova».

Per aquesta raó, el teixidor explica que es va impulsar un curs fa uns anys que va durar un trimestre per als que volguessin introduir-se al món de les xarxes. Sense èxit, cap dels estudiants va acabar treballant en l’ofici: «Jo el vaig aprendre durant uns deu anys, en quatre mesos és impossible dir que ets un xarxaire».

Jubilats retribuïts amb peix

Els visitants de la llotja de pescadors poden veure fàcilment que a la zona dels xarxaires hi ha centenars de metres de xarxes per cosir i arreglar. Eliseo Vicente Albiol, l’altre xarxaire que queda i el pròxim a jubilar-se, va començar restaurant amb la seva agulla als 16 anys. A simple vista es veu que de feina no els en falta, ja que els barcos pesquers les deixen una rere l’altra sota el tendal dels xarxaires, que els protegeix del sol durant els mesos més calorosos. Munts de xarxes s’acumulen i deixen en evidència que hi ha més demanda de reparació que oferta: «Si els xarxaires aquí ens n’anem, hi haurà un caos».

Els dos xarxaires asseguren tenir «molt bones condicions» al port i unes «instal·lacions millorades» en comparació als seus inicis: «Abans era un ofici molt esclau», aclareix Botello. D’altra banda, Albiol reconeix que el fet de no tenir una competència directa els ha ajudat molt a millorar les circumstàncies del seu ofici, unes millores que en dos anys només podran aprofitar els retirats que reparen xarxes a manera d’entreteniment i a canvi de peix.

Externalització costosa

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Quan els dos últims xarxaires comencin amb la seva jubilació, Albiol avisa que els pescadors hauran d’«anar a altres llocs» perquè els hi reparin les xarxes, ja sigui els ports de Benicarló oRoses o altres llocs en terra ferma, com ara empreses externes que s’hi dediquen. Tot i així, segons el teixidor, buscar aquest servei fora del moll té greus «inconvenients», ja que el transport per moure aquestes xarxes d’un lloc a un altre és «molt costós» i el temps de reparació s’allarga molt més: «A mi si em truquen per a un petit arranjament, vaig directament al barco pesquer, sense haver de moure la xarxa amb un camió». Els costos creixents ja ofeguen molt la pesca a Barcelona, que va perdent barcos i mariners cada any perquè els beneficis són petits i les jornades són extrallargues.

Així, lamenta Albiol, els pescadors hauran d’esperar «com a mínim una setmana» per un trencat que al port es podria arreglar en una tarda. El seu company de feina de tota la vida, Botello, hi coincideix i assegura que la manera de pescar ja està canviant per la retirada dels últims xarxaires que abans treballaven al moll: «Cada vegada els pescadors intenten acostar-se menys a les roques perquè no se’ls trenquin tant les xarxes».