Històries de Barcelona (X)
¿Per què alguns panots estan al revés?
En alguns carrers de l’Eixample poden trobar-se uns curiosos panots que exhibeixen la marca del fabricant de la rajola, el qual es remunta a principis del segle passat
LLEGENDA | La misteriosa «empremta del diable» a l’església del Pi de BarcelonaLa misteriosa «empremta del diable» a l’església del Pi de Barcelona
BARRI | La font viatgera amb un símbol únic de la independència de SantsLa font viatgera amb un símbol únic de la independència de Sants
TRADICIONS | El gos blau que viu al costat de la Catedral de BarcelonaEl gos blau que viu al costat de la Catedral de Barcelona
Passejant per Barcelona, qui més qui menys ha topat alguna vegada amb un panot inesperat. Una rajola col·locada al revés, exposant la marca del fabricant, que habitualment queda oculta al revers. Es podria pensar que va ser una badada dels operaris, però l’explicació es troba en una curiosa normativa de fa més de cent anys.
Els panots, així anomenats per influència del francès ‘panneau’, tenen el seu origen a finals del segle XIX, quan els fabricants de mosaics hidràulics van començar a comercialitzar també llosetes de ciment per a exteriors, destinades a patis, cotxeres i voreres d’accés a les cases. Es pot dir, doncs, que els panots són cosins germans dels acolorits paviments hidràulics, que antigament es col·locaven a l’interior dels pisos. Tots dos es fabricaven amb la mateixa matèria primera, el ciment Portland, i amb els mateixos motlles.
Es desconeix quan es van col·locar els primers panots als carrers de Barcelona. Però se sap que, després de diverses proves, el 1894 la casa Escofet va sol·licitar permís perquè els propietaris poguessin utilitzar les seves llosetes de ciment hidràulic a les voreres davant les seves cases. Poc després, altres fabricants de mosaics, com Butsems & Fradera i Orsolà, Solà i Cia., també les van començar a comercialitzar.
Progressivament, les rajoles de ciment hidràulic van anar guanyant terreny a les voreres, imposant-se a altres materials com l’asfalt, que era l’aposta del pare de l’Eixample, Ildefons Cerdà. Els panots resultaven més pràctics i econòmics, a més d’aportar un valor ornamental, gràcies als seus variats dissenys.
El 1906 la Comissió de l’Eixample va fixar les llosetes quadrades de ciment hidràulic com l’únic paviment vàlid per a les voreres, en un intent per acabar amb l’etern problema del fang que va donar origen al malnom despectiu Can Fanga. Es van elegir cinc models: la flor, les quatre pastilles, les quatre pastilles amb cercles, els rombes amb cercles –conegudes, popularment, com a calaveres– i els cercles concèntrics. Excepte els dos últims, continuen vigents en el dia d’avui.
Notícies relacionadesEl 1914 una nova normativa va imposar que en la construcció de les voreres havia de figurar el nom del fabricant de les rajoles davant de cada edifici. A partir d’aquell moment, es va fer habitual la pràctica de col·locar un panot al revés quan es pavimentava un tram de vorera. D’aquesta manera, es deixava a la vista el nom del fabricant, imprès darrere de la rajola, una pràctica que, curiosament, avui encara mantenen alguns operaris. Alguns fabricants optaven per solucions més artístiques, com les llosetes llises amb la marca pintada a mà.
Actualment, només es conserven uns quants dels primitius i centenaris panots amb el nom del fabricant. La majoria es concentren a la zona de la Dreta de l’Eixample. La seva ubicació, arran de façana, els ha permès escapar-se de les rases que, periòdicament, esquincen les voreres de l’Eixample per accedir a canonades i cablatge. Per desgràcia, l’allau d’obres públiques dels últims anys s’ha carregat moltes d’aquestes relíquies sense que ningú se n’adonés.
