El primer restaurant ‘clandestí’ festeja a Barcelona els seus 25 anys (i segueix amb contrasenya)

Quan un truca a la porta del magatzem (annex al bar) per on entren les mercaderies, algú obre l’espiell i diu «cardenal Martini», i el comensal encara ha de replicar «Papa», tot i que el religiós en qüestió mai va arribar a pontífex. Els neòfits poden ser assistits per una xivatada del cambrer que els acompanya, si abans del dinar o sopar han passat per la cocteleria per començar la vetllada amb brindis, revela l’hoteler. Els més fidels mantenen aquesta litúrgia d’una tirada, tot i que l’Speakeasy només va ser terreny restringit en els seus inicis. Però el client sempre desfila per una ziga-zaga de passadissos, travessant la cuina fins a arribar a un espai emmarcat per prestatgeries a vessar d’ampolles, on la banda sonora és música jazz.

Javier de las Muelas explica a aquest diari que inicialment va convertir el clandestí en punt de trobada de tertúlies entre col·legues, artistes, periodistes... Alguns cada dimecres i d’altres ocasionalment. S’hi parlava i picava alguna cosa, fins que al cap de poc temps hi va introduir una petita carta i va passar a convertir-lo en restaurant al qual només tenien accés coneguts de la casa, amics i íntims. Calia dir la paraula clau per disfrutar d’aquesta intimitat, que alguns van copiar a força d’escenografia. «Aquí no es tracta d’una decoració, és autèntic, i mentre sopes pot passar algun cambrer a buscar alguna cosa d’una nevera», relata. Fins i tot hi ha taquilles on alguns clients conserven ampolles de vi dins del celler.

El ‘boom’ va ser tal que de seguida van haver de donar pas al seu funcionament com a restaurant obert a reserves en general, sense alterar-ne l’espai ni l’accés. Van barrejar i segueixen fent-ho un públic «molt cosmopolita», de turistes a ‘expats’ i barcelonins atrets per aquesta atmosfera singular a l’Eixample

Horari ampliat

El pas dels anys no ha envellit el negoci, sinó més aviat al contrari, li ha donat solera. Que l’hi diguin a Tarantino o altres famosos que gairebé s’han enganxat a les seves cadires. Si la major part d’aquest quart de segle les taules han funcionat només per a sopars, des de fa poc més d’un any l’empresari va decidir recuperar també l’horari de migdia, fins i tot per als dissabtes. «Una de les coses més sorprenents de l’Speakeasy és que embelleix la gent», diu. I no és metafòric, sinó que al·ludeix a la il·luminació, que sense pretendre-ho va resultar ser extremadament afavoridora.

Notícies relacionades

Amagatalls d’artistes: l’oasi ocult de Barcelona on Jordi Puntí busca respir

Aquesta llibreria de Barcelona amaga un restaurant clandestí

De las Muelas celebra l’efemèride amb especial entusiasme perquè aquests dies inaugura el Dry Martini de Madrid, que espera que arribi a l’èxit del barceloní, que durant anys ha figurat a la llista World’s 50 Best Bars, apostant per l’estil de cocteleria clàssica moderna, en què l’execució de cada copa està per sobre de qualsevol tendència. Molt abans ja va agafar experiència a la barra amb Gimlet (1979, al Born), al qual seguirien el club Nick Havanna, amb Casa Fernández i Montesquieu, successivament. Després d’exercir de client del Dry, l’hi va comprar el 1996 a Pedro Carbonell, que l’havia fundat el 1978. Però De las Muelas sempre ha tingut debilitat pel que oculta la porteta d’Aribau 162.

Així que amb motiu de l’aniversari que celebra aquest dimarts a escala mediàtica, ha introduït plats clàssics de la cuina italiana, que adora i lliga a Little Italy i la llei seca novaiorquesa. Que si un ‘risotto’ cremós trufat o un ‘vitello tonnato’, entre d’altres, que es colaran al receptari internacional i eclèctic del xef al capdavant de la casa, Iqbal Singh Prince, i en el qual conviuen cebiches, arrossos caldosos de llagosta i plats de temporada, com el garrí de Segòvia o el saltat de carxofes amb bolets i alls tendres. Acabats els sopars, la gràcia és que quan el veí Dry Martini està al màxim, passen part de la clientela al restaurant, on es fusionen els públics. I ningú vol anar-se’n a casa.