CLAUS | ¿Per què els veïns de la Mina demanen 12,5 milions d’indemnització per un bloc deteriorat?

El motiu principal que els demandants esgrimeixen és que són afectats per un retard que qualifiquen d’injustificat. L’imputen al Consorci de la Mina i, en conseqüència, a les institucions que el sostenen. L’organisme va acordar el desembre del 2009 que els expropiaria, però va ajornar les seves pròpies previsions sine die i encara no les ha culminat. Els veïns afirmen que l’endarreriment els ha forçat a malviure en un bloc que supura degradació perquè està pendent de demolició i del qual no es poden escapar, a causa dels seus escassos ingressos. 

Després d’anys de paràlisi, la causa dels establerts a Venus es va anotar un triomf com a mínim simbòlic el 2020, 10 anys després de fracassar la temptativa per reallotjar-los. Va ser quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) els va donar la raó. En una sentència succinta, els magistrats van constatar que la vivència que testificaven 48 veïns que van recórrer davant l’alt tribunal «fa que resulti patent la inactivitat de l’Administració». La resolució va imposar que se seguís endavant amb el procés d’expropiació; en canvi, va evitar referir-se a les indemnitzacions que part del veïnat ja requeria llavors.

El pronunciament del TSJC va ser una reprimenda en tota regla a les principals institucions catalanes per haver postergat un pla concebut per alleujar les anòmales circumstàncies que coarten la vida a Venus. Els seus habitants lidien amb desperfectes, penúries, insalubritat i mercadeig de droga. Tot això és encara fàcilment constatable. 

L’anterior Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ho va expressar sense embuts en una dura resolució el 2014. Va criticar la «situació de deixadesa» que l’edifici acusa perquè, va assenyalar, «no ha sigut objecte de manteniment» des que es va anunciar que s’enderrocaria. L’ajornament «ha provocat una important degradació física» de l’immoble, que «ha obligat els veïns a viure en condicions infrahumanes», va reblar el síndic. Malgrat que han transcorregut nou anys des que el va posar per escrit, el diagnòstic de Ribó encara és vàlid avui dia.

Enredada en la pobresa, la desventura de Venus va augmentar encara més a partir del 2010. Havia de ser l’any clau per fer efectiu el dret de reallotjament concedit als veïns. La premissa semblava senzilla: tot aquell que acredités viure al bloc des d’abans que es promulgués el pla de millora de la Mina el 2002 seria traslladat a una de les noves vivendes públiques del barri. 

No obstant, els requisits econòmics per bescanviar un dels pisos sentenciats a la demolició per un altre dels acabats de construir van ser un dic infranquejable per a gran part dels residents. L’intercanvi se supeditava al fet que els afectats abonessin la diferència entre el valor en què es van taxar les vivendes de l’edifici –desgastat i aixecat als anys 70 del segle passat– i el preu d’altres que s’acabaven d’erigir. Havien d’assumir un desemborsament que, segons el cas, variava de 30.000 a més de 40.000 euros. Alguns d’ells –sense feina fixa o perceptors de pensions baixes– van topar amb una negativa al pregar que els donessin un crèdit per finançar la mudança. Només una trentena de llars van ser capaces de sufragar-la. 

Els veïns van instar el Jurat d’Expropiació a intervenir perquè fixés un preu adequat. No obstant, el Consorci de la Mina va desistir d’atorgar l’aprovació definitiva al projecte i elevar la discrepància a l’òrgan competent per dirimir-lo. 

Amb la disputa sense resoldre’s, els pisos reservats per als residents de Venus van acabar adjudicant-se a demandants de vivendes de protecció oficial. Eren 422 pisos buits, que es van mantenir deshabitats durant anys i vigilats per una despesa anual de més de 300.000 euros per a les arques públiques. Un regidor del PSC de Sant Adrià va ser condemnat a nou anys d’inhabilitació el 2020, anys després de descobrir-se que va pagar per sota mà al capitost d’un clan vinculat a la droga i el crim a la zona per evitar que els pisos fossin assaltats. Poc després que se’ls detingués a tots dos durant unes hores, els domicilis van ser presos per la força.

Després que el TSJC els renyés per desídia, la Generalitat, la Diputació i els dos ajuntaments implicats van desempolsegar la carpeta de Venus. Entre tots, es van comprometre a repartir-se un cost de 30,8 milions d’euros per donar una sortida als veïns i enderrocar d’un vegada l’immoble, paradigma de les carències i l’abandonament institucional que han marcat la Mina, concebuda en temps de l’alcalde franquista Josep Maria de Porcioles per amuntegar els pobladors dels suburbis de barraques un pas més enllà del límit de Barcelona.

Els demandants han fet coincidir la seva reclamació amb l’entrada en vigor d’un reformulat projecte d’expropiació. Prosperi o no aquesta vegada, les famílies es neguen que es faci taula rasa i es deixi sense reparar el perjudici patrimonial que denuncien que se’ls ha infligit. El nou pla mira de desfer els obstacles econòmics que van retenir els afectats a l’edifici. De tota manera, no està tancat què es brindarà a cada un d’ells i tornen a apuntar algunes divergències.