Del rei emèrit a Julio Iglesias i Maradona: així són els nous museus de vividors de Barcelona

Nova carnassa de mems. Aquest és ja el tercer museu exprés que obre a Barcelona dedicat a «els personatges més vividors de la història». ‘L’art de viure’, així els anuncien. Són exposicions gag que s’ingereixen a l’estil ‘fast food’ a la nova cadena Berto’s Milanesa. ‘Fast-museums’. Tenen fotos mida real per a ‘selfies’ i titulars d’antiquari que semblen trets d’‘El Mundo Today’. «Joan Carles–anuncia amb alegria una revista en blanc i negre– fascinat pel petroli».  

Es van estrenar al setembre amb Maradona (Travessera de Gracia, 35). 15 dies després, va arribar –i ho saps– el de Julio Iglesias (centre comercial Splau, a Cornellà). La biografia ‘cuixé’ de l’emèrit va empaperar fa tot just tres setmanes el local de Diagonal, 535. Sarcasme emmarcat, sí, però amb moral històrica. «Mira», l’Alberto assenyala una de les fotos amb frases cèlebres del monarca penjades a la paret: «Tots som iguals davant la llei». 

A hores d’ara, l’Alberto ja sap confidències de vividors que posarien els pèls de punta a Ana Rosa Quintana. Alberto Bonhomme –32 anys– va ser un dels ideòlegs de la ‘start-up’ Instamaki, una idea milionària el 2016 –sushi a domicili– que va acabar venent a Glovo per set xifres. Aquest any s’ha passat a les milaneses, la pròxima tendència gastro que vaticinen els gurus ‘foodies’. Berto’s Milanesa ha obert tres locals a Barcelona en tot just 10 mesos.  

 «Tinc gairebé una habitació plena de revistes», confessa al costat l’Enric la seva addicció als ‘¡Hola!’ d’antiquari. D’Enric Rebordosaen seria més ràpid enumerar el que no està fent. A més dels Berto’s, és darrere d’un interminable etcètera de locals emblemàtics, del Cafè del Centre al Paradiso. És un dels socis del Grup Confiteria. Cinc minuts amb ell i et semblarà que treballes menys que Leticia Sabater. «És que ens apassiona el nostre ofici –s’encongeix d’espatlles–. Res més». 

Fa nou anys que l’Enric va instal·lar el seu primer minimuseu de vividor (del futbolista Romário) al lavabo d’El Maravillas (plaça de la Concòrdia, 15). «No em vaig adonar que començava una tendència», somriu. «Sempre he concebut els meus bars com uns escenaris. En comptes de parlar de clients, parlo d’espectadors. I el moment en el qual a l’espectador el tinc només dedicat a mi és el lavabo. Hi són ell i l’espai que li he creat». 

A l’asseure’t al vàter de Bodega Molina (plaça de Molina, 1), et queda a l’altura dels ulls un espiell amb missatge: «Julio et mira i ho saps». ‘La vida meravellosa’, es va denominar aquest segon museu amb paper (cuixé) higiènic. Està dedicat a Julio Iglesias: un hipnòtic laberint de retalls de l’‘¡Hola!’ amb fil musical de molt «hey!» i raquetes de tennis en comptes de poms. 

Aquest any s’hi han sumat els tres museus de Berto’s. I ja en van cinc. ¿Que què tenen en comú tots aquests vividors? «Són personatges ambigus –resumeix l’Enric–. Són a la frontera del bé i del mal o clarament en el mal». «Carn de cancel·lació», apunta l’Alberto. Rubiales sembla un principiant al costat. ¿Els següents de la llista? Laporta –anuncien– i Belén Esteban.   

Cada museu de Berto’s té la seva llista temàtica de Spotify, premis de rasca i guanya amb sessió d’ouija si fa falta i fins i tot visites guiades. «Al de Julio Iglesias hi va anar un senyor que va estar una hora i mitja llegint text a text», recorda l’Alberto. Ja hi ha qui els porta fins i tot objectes de col·lecció. «Tinc un autògraf guardat en un calaix –els va dir un noi–, però em fa més il·lusió que el poseu aquí». 

«No són museus ni del costat documental ni del costat admiratiu», insisteixen els seus ideòlegs. «Però hi ensenyes coses que no estan vistes». Tant hi topes amb unes vambes que va utilitzar Maradona de jove que amb una tele amb gols en bucle o retalls de premsa que titulen sense dobles sentits ‘Maradona, contra la droga’. I tot amb l’ambient de fons de l’estadi el dia que es va retirar. Al lavabo es pot escoltar el 10 acomiadant-se del futbol a llàgrima viva. 

«Les revistes són totes originals», garanteix l’Alberto. No és car, asseguren. «Que és el que sorprèn també: que un tio guardi el diari de quan l’Argentina va guanyar el Mundial 40 anys i després te’l vengui per 20 euros». 

10.000 euros per un polo del ‘Bribón’

La majoria d’objectes de col·lecció també són d’esperit vividor. Els socis ja saben fer amb facilitat la firma de Maradona i fins i tot el logo del polo de la tripulació del ‘Bribón’. (Els demanaven ¡10.000 euros! per un de suposadament autèntic). Els seus són ‘fakes’ bastant fidedignes. Les crosses que són al museu de l’emèrit, per exemple, són del model exacte que utilitza Joan Carles I. «Hi ha articles en diaris explicant de la marca que són», esbufega l’Alberto.  

Notícies relacionades

Aquesta és l’Aitana: és model i instagramer, guanya 4.000 euros al mes i no existeix

El monstre Buu de ‘Bola de Drac’ es passeja per Barcelona

Val la pena llegir retall a retall. «M’he casat però m’agraden totes les dones», advertia ja fa anys Julio Iglesias. La revista ‘Caza y Safaris’ també anunciava sense embuts en portada un «nou rècord reial»: i allà posava l’emèrit de jove davant d’un banyam XXL (no s’hi aprecia si és el de la reina Sofia). «I continua fent-la grossa. No saps el que em van explicar l’altre dia –l’Alberto ho comparteix amb els seus socis–. Una noia em va explicar que té un amic que és pilot d’avió a les Maldives i fa un any hi va portar el Rei amb tres nenetes de 20 i escaig anys a una illa privada». 

 A l’anar-te’n, Joan Carles I et somriu des d’una foto al costat de la porta: «Continuaré donant guerra –és una altra de les seves frases cèlebres– mentre el cos aguanti».