El retrat gegant d’un patriarca gitano apareix a la Rambla contra el racisme

Sebastián Fernández Cortés, ‘tio Bastián’, guitarrista que alguna vegada va acompanyar Carmen Amaya i altres llegendes del flamenc sobre les taules, apareix colossal a la part baixa de la Rambla. El retrat d’aquest veí de l’Hospitalet –inconfusiblement gitano, amb el barret i el bastó de rigor d’un home de llei– s’eleva com un gegant de 10 metres sobre la multitud que transita, enfeinada i turística, pel passeig universal de Barcelona. L’efígie eixuta i elegant, en blanc i negre, forra des de fa pocs dies el mur que separa el centre d’art i el temple consagrats a Santa Mònica. És un homenatge efímer –no tant en realitat, perquè es mantindrà penjat fins a finals de gener– a la comunitat gitana, personificada en un dels seus avis venerats de l’extraradi, per deixar compte a l’aparador insigne de l’urbs d’un poble tan sovint relegat.

«És una bona oportunitat per donar-hi més visibilitat», opina Teo Vázquez, el fotògraf rere el retrat de grans dimensions de Fernández Cortés. Potser és el reclam més visible d’un projecte artístic denominat ‘Antifuturisme fugitiu’, que bascula entre l’Arts Santa Mònica i la Virreina. És a dir, una mostra que es balanceja entre una punta i una altra de la Rambla, sense sortir del seu eix. 

Vázquez, gadità, viu al barri de Sant Roc, una de les perifèries destemprades per la pobresa a l’entorn de Barcelona, en què les famílies gitanes són multitud. «Quan vaig arribar fa 20 anys, em va impactar veure tantes persones del poble gitano al mateix lloc –confessa–. Vaig començar a fotografiar aquests barris: La Mina, la Catalana, que ja va desaparèixer... I encara que tot ha evolucionat, la comunitat continua marginada i hi ha poca entesa sobre aquesta. No només a Barcelona, sinó a tot Europa. Hi ha racisme i veig abandonament, que és una qüestió política, però la imatge que he posat al carrer també ho és. El meu barri està molt abandonat. Crec que els és molt convenient tenir-lo descurat i espatllat perquè, quan els interessi, treure’n la gent per un projecte urbanístic. És la dinàmica que he vist als barris que he documentat i després han desaparegut».

Inspiració i fascinació

Notícies relacionades

La Viqui, la sort de tants

Cuina amb llum natural

Fins i tot no sent l’únic afany del seu objectiu, Vázquez acredita especial fascinació per aixecar acta dels gitanos, «una minoria que s’ha resistit a ser colonitzada», recalca. Després d’estudiar com atendre la invitació a col·laborar en el cicle d’art establert a la Rambla, el fotògraf va concloure que Fernández Cortés era la icona del que busca testificar: un cavaller gitano, exponent de reverència per a la seva comunitat, amb un gall subjecte a la mà dreta –una al·legoria d’Europa o, si es vol, de l’opressió–, i la vara –amb el puny rematat amb un cap de cavall tallat– a l’esquerra, indicativa de poder i, en conseqüència, també de llibertat. 

Després de posar en diverses ocasions davant la seva càmera, Fernández Cortés ha esdevingut un amic per al retratista. «És un artista, un patriarca, una persona respectada que ve d’una família gran, també d’artistes. El seu pare era nòmada, anava d’un costat a l’altre, era tractant... Ell ho ha viscut. I, a més, és un tio elegant i amb presència. És una persona especial, un gitano bohemi, una persona amb molt carisma i molt estimada. Representa el poble gitano», interpreta Vázquez.