Les pioneres gitanes del futbol femení a la Mina: «Volem trencar estigmes»

Els que trepitgen els seus carrers confessen que no havien vist res igual. ¿Dones gitanes de la Mina fent esport per competir? No n’hi ha precedents, tret d’algun cas testimonial en lluita grecoromana, la disciplina en què l’humil veïnat a les portes de Barcelona ha sobresortit. Davant tota aspiració atlètica s’imposaven la tradició, la primerenca assumpció de responsabilitats, l’abric de la família i el barri i la lleialtat a una identitat que, perseguida i estigmatitzada durant segles, tem diluir-se i trencar els valors fraternals que ha conservat. 

Però cap costum, cap reticència ni cap fonament, per secular que sigui, resisteixen a l’empenta del futbol femení, un vendaval amb prou força per subvertir una mica més que els anquilosats estaments del futbol. El seu eco també retruny en la ràfega amb què el Tramontana la Mina aireja la barriada. És un club modest, sorgit fa 23 anys per donar una oportunitat a xavals que les carències ancoren a la perifèria. Ara ha articulat el primer equip que es forma allà amb dones. No n’arriben a ser una quinzena i totes viuen a la zona, sempre en permanent combat per espolsar-se els prejudicis que la condicionen. La majoria són gitanes. 

Alba Blanco –29 anys i mare d’una petita de 15 mesos– és una de les jugadores del conjunt, enquadrat en categoria amateur. Sent que sembrar el futbol femení a la Mina és important per vèncer «els estigmes» que pesen «sobre les dones gitanes». «També ho és perquè es vegi l’evolució del barri», postil·la. 

Ester Gómez Vidal, de 16 anys, és la benjamina de la plantilla. Àgil amb la pilota, també ho és al respondre. «És un canvi important al barri, molt radical, perquè la cultura que tenen aquí és molt diferent –observa–. Estic orgullosa que, per fi, s’obrin portes perquè les dones de la Mina puguin jugar a futbol».

Inspirades per la selecció  

Als títols, la generació que encapçalen Alexia Putellas i Aitana Bonmatí suma inspirar que alguns dels murs de la desigualtat s’ensorrin. Al compte es pot afegir que l’esport femení comenci a arrelar a la Mina: hauria costat encara si no fos per la gesta de la selecció espanyola a Austràlia. 

«Tot arrenca amb l’equip de les campiones del món», assenyala Toni Porto, fundador del Tramontana i ‘miner’ inquiet. Membre de l’àmplia comunitat gitana del lloc, va donar l’alternativa a les noies, aficionades a provar amb la pilota i exercitar-se, si bé mai abans havien estat federades en una lliga. 

Abans de reclutar-les, Porto va parlar en persona amb els pares de les joves, per desfer eventuals reserves. Assegura que no en va trobar cap. «Ens van dir que ho veien bé, que anéssim a l’atac», recorda.

Que les famílies no posessin objeccions revela «un canvi bastant positiu», opina el responsable de l’entitat. El clamor del ‘s’ha acabat’ també s’ha obert pas a la Mina. «És un barri on els gitanos mirem d’una altra manera que les noies juguin, però això s’havia d’acabar, que ja som al 2023», postula Porto. «Hem volgut trencar els motllos –afegeix–. Cal donar una oportunitat, no és res dolent que les noies juguin a futbol i puguin divertir-se». 

«Depèn de quina família, potser li resulta una dificultat que les seves nenes juguin a futbol, perquè no els agrada i suposadament és de nens –addueix Ester–. És un avenç que agafin als seus pares, els diguin que han creat un equip de noies i que poden jugar».

Sense diners per al planter

La implantació del futbol femení al veïnat es veu limitada, per ara, a un sol conjunt sènior, sense categories inferiors. Hi ha pares que han anat amb les criatures al Tramontana perquè puguin entrenar-se, però la falta de diners trava de moment armar un planter.

«Estem lluitant per fer-ho. Si una empresa o algú ens donés un copet de mà, seria positiu per a les nenes», prega Porto. Comenta que el club està «subvencionant al complet» l’equip femení. «La majoria dels xavals no poden pagar i ens en fem càrrec. Cada fitxa costa entre 120 i 130 euros, i els arbitratges ens costen de 75 a 85 euros cadascun... Requereix unes despeses que no podem afrontar», adverteix.

Les estretors també obliguen que el planter de jugadores sigui curt. «Moltes dones del barri voldrien apuntar-s’hi però les càrregues familiars, les dinàmiques de vida com a mares, mestresses de casa, treballadores... ho complica», afirma Alba.

En tot cas, Porto aprecia que la comunitat gitana ha rebut de bon grat que les seves noies la representin vestint-se de curt. «Cada vegada que juguen, venen bastants espectadors que no són familiars d’elles, sinó noies gitanes del barri. Els emociona veure un equip femení per primera vegada aquí», ressalta.

Notícies relacionades

Albiol instal·larà unes 400 càmeres amb IA a Badalona

Alcaldes de l’àrea de BCN demanen més jutjats per combatre la delinqüència

Alba corrobora que l’afició està «al màxim» amb elles. «Animen un munt, s’emocionen amb els gols, animen, aplaudeixen... Vas pel carrer i els nens sempre et paren per preguntar: ‘¿heu jugat? ¿heu guanyat?’». Per damunt de tot, s’adona de les famílies que hi van amb les seves filles, adolescents, a veure-les jugar: «Són en una edat clau, amb 15 o 16 anys, quan a moltes cases potser estan pensant més que puguin demanar-se [per casar-se] o en altres temes familiars. M’alegra veure que venen amb les seves mares, amb els seus pares i que tots ens animen. M’enorgulleix veure com el barri va evolucionant».

Encara jove, Alba aporta experiència al grup: és una veterana de l’handbol que va arribar a jugar un parell de temporades en primera divisió. Concilia l’adrenalina de tornar a competir amb la maternitat, ajudant-se dels seus parents i alguna amiga. «Si no, em seria difícil anar a un partit», admet. Lleonesa, l’han adoptat com una més al barri, on es va quedar per la seva parella, dona i gitana, amb dos fills i també futbolista. Les dues mares són dues de les pioneres que, al mateix temps que desmunten tòpics, enorgulleixen la Mina.