CLAUS | Causes i conseqüències de l’adeu d’Ernest Maragall a l’Ajuntament de Barcelona

Ernest Maragall se’n va per sorpresa, almenys relativa. Diuen que la resta de regidors d’ERC no sabien que s’acomiadaria en el ple d’aquest divendres. Però no deixa de ser una manera de tancar un període semblant a com va començar. Perquè per sorpresa, relativa, es va convertir en alcaldable d’ERC a Barcelona. Va ser per decisió de la cúpula del partit, que la va comunicar el setembre del 2018, quan faltaven set mesos per a les municipals. La sorpresa va ser relativa perquè corria el rumor que Alfred Bosch no convencia al partit com a alcaldable, però ja semblava molt tard per al canvi.

El relleu, segons va indicar el resultat a les urnes el maig del 2019, va ser un èxit. Maragall va guanyar les eleccions municipals, una cosa sense precedents des de la recuperació de la democràcia després del franquisme, i el germà de l’exalcalde es va disposar a convertir-se en alcalde. Tot i això, es va donar un desenllaç que tampoc tenia precedents: per primera vegada, el guanyador de les municipals a la capital catalana no es va convertir en alcalde. Ada Colau, gràcies al suport de Manuel Valls, va reeditar el càrrec.

Lluny d’atrinxerar-se en un enuig que podria intuir-se, Maragall i el seu grup van col·laborar gairebé des del primer moment amb el govern en minoria que van compondre Barcelona en Comú i el PSC. Colau, en aquell segon mandat, va poder aprovar per majoria els quatre pressupostos, totes les ordenances fiscals i els projectes rellevants que va portar al plenari, i en gairebé tots els casos el suport dels republicans va ser decisiu per a això. ERC va optar per una oposició col·laborativa, va proposar mesures, del recàrrec turístic a la taxa Amazon. La sensació és que aquesta actitud no va tenir un retorn. Quan l’exconseller va intentar agafar distància del govern de Colau, el 2021, la direcció republicana el va obligar a recolzar els pressupostos de la ciutat, contra els quals havia votat en comissió. Ho va fer amb una abstenció.

Les causes que poden ser assenyalades com a decisives per a l’adeu de Maragall són diverses. Una és el resultat electoral del 28 de maig, quan ERC va perdre la meitat de la seva representació, de 10 a 5 regidors. Sí, podria argumentar-se que potser no els va perdre per haver recolzat tant el govern, que el fet que el candidat de Junts fos Xavier Trias i no Elsa Artadi va resultar letal per als republicans. Però el cas és que el resultat va ser molt dolent, com va emfatitzar el 10 de novembre Elisenda Alamany, que en principi començarà el 2024 ja com a nova presidenta del grup. Una altra causa: amb 80 anys Maragall no era candidat a ser de nou alcaldable. Li quedava l’opció de ser tinent d’alcalde d’un govern tripartit amb el PSC i Barcelona en Comú.

Ben aviat podrà veure’s quines conseqüències té l’adeu de Maragall per a una hipotètica negociació d’ERC amb els socialistes i els Comuns per formar govern. Una tesi és que la seva sortida facilitaria l’acord, per la distància que existeix entre Maragall i l’alcalde, Jaume Collboni i perquè Maragall va unir el seu futur al de Xavier Trias el juny passat, quan van pactar un govern de coalició que mai va arribar a prendre possessió, a la vista que Barcelona en Comú i el PP van investir Collboni.