El Taller Masriera reneix com a teatre

Era l’última visita guiada de l’any a les entranyes del Taller Masriera, aquesta desconcertant rèplica de l’autèntic temple romà de Nimes construïda el 1882 al número 70 del carrer de Bailèn. És inevitable girar la mirada quan es camina per aquesta vorera, i per això no és estrany que les periòdiques excursions que s’organitzen al seu interior siguin sempre molt sol·licitades. L’edifici és sorprenent, i la seva biografia, fascinant. Allà va recitar Federico García Lorca un fragment de Doña Rosita la soltera, i això és només una pinzellada de tot el que ha passat rere les monumentals sis columnes corínties que franquegen el pas als visitants.

Però aquesta última visita abans del 2024, efectuada poc després de migdia, va ser, sense ànim d’abusar d’aquesta paraula, històrica. Sense previ avís, el grup i la seva guia, la Mar, es veuen sorpresos per una obra d’Anton Txékhov sobre l’escenari, perquè, sí, a la panxa del Taller Masriera hi ha, a més, un teatre que és ara objecte d’un duríssim estira-i-arronsa entre els veïns del barri i l’ajuntament. Pot ser que no hi hagi un txékhov més oportú per a aquesta acció sorpresa. El cant del cigne és, d’entre totes les obres del dramaturg rus, la més semblant a un cafè italià: curta, intensa, amarga... Només hi ha dos intèrprets en escena. Un és un veterà actor que ha rebut tots els homenatges possibles i que s’ha quedat adormit al camerino. És el que té el vodka. Es descobreix sol i tancat al teatre i conversa en veu alta amb si mateix, però obté la rèplica d’un empleat, l’apuntador, que no té cap altre lloc on viure. Ja veuen, Txékhov va escriure l’obra el 1887 i les tenebres de l’immobiliari mai es dissipen.

Però això, la perenne crisi habitacional, no era el motiu de l’acció sorpresa, sinó reivindicar, en nom de l’Associació de Veïnes i Veïns de la Dreta de l’Eixample, que l’ajuntament reconsideri la seva proposta de convertir la finca en la nova seu de la biblioteca del barri, la Sofia Barat, avui una mica estreta en un interior d’illa del carrer de Girona.

Ferran Castells no va tenir cap problema (per alguna cosa és actor, tot i que el paper no requeria gran ofici) per afegir-se al grup que visitava el teatre com si aquesta fos la primera vegada que entrava al Taller Masriera. Va posar cara d’interès davant totes i cada una de les explicacions de la guia. A saber: aquell temple neoclàssic va néixer a finals del segle XIX com a atelier d’un parell de germans orfebres i pintors, el José i el Francisco, i va caure en l’oblit perquè durant la segona meitat del segle XX va ser la llar d’una congregació de monges que mantenia sempre les portes tancades, però a qui la ciutat els deu un gran favor. Es van instal·lar a l’edifici sense tocar gairebé res de l’etapa intermèdia, quan el Taller Masriera va allotjar un teatre, l’Studium. Fins i tot la placa amb el seu nom va resistir penjada tot i que fos oculta a sota d’uns motius religiosos.

Sobre l’escenari

I, llavors, a l’arribar a la zona de l’escenari, Castells es transforma, deixa de ser un més en la visita i es posa en el seu paper. Sobre les taules estava ja l’altre veterà de la interpretació, Josep Maria Mas, posat en la pell d’aquell actor de Txékhov que es desperta en un teatre abandonat. No hi ha discussió possible. No hi podia haver millor lloc per a aquesta obra. El mateix edifici era gairebé un tercer actor. Amb tots dos ja cara a cara, es desenvolupa l’obra.

Notícies relacionades

Sandra Durany, de Natura: "Som els reis del regal"

Agre ple veïnal pel solar del parc de bombers

En les setmanes prèvies, sota la direcció d’una altra figura del teatre, Lluïsa Mallol, i al minúscul local que el Casal de Joves la Dreixa té sota el sostre del Taller Masriera, van assajar la peça amb el noble propòsit d’entendrir el cor del regidor del districte, Jordi Valls, que ha heretat de l’anterior govern municipal un autèntic vodevil administratiu.

Valls, això cal reconèixer-ho, s’ha obert que els arquitectes busquin una solució que permeti que sota un mateix sostre convisquin el teatre i la biblioteca, que arribat el cas podria estar especialitzada precisament en arts escèniques.