De quan a BCN hi havia 100 cines

Per poc, Carlos Mir Andreu no va néixer en un cine. A canvi, s’hi ha passat mitja vida dins. I com un homenatge a les sales que ha freqüentat, ha publicat Els cinemes de la meva vida (Comanegra). L’avanttítol precisa l’on i el quan: Barcelona 1950-1970.

Crític de cine a Betevé durant les últimes dècades i abans en altres mitjans, avui ja retirat, Mir (Barcelona, 1948) recrea a la seva obra un temps passat en què no era fàcil que algun oci alternatiu pogués competir amb l’atractiu d’accedir a un món exòtic i remot o una història apassionada en una sala de projecció: "Els carrers de Barcelona eren plens de sacerdots, monges i militars. Tot era gris, trist i avorrit". En aquest sentit, recorda que el 1960 a Barcelona hi havia més de 100 cines (dels quals 36 eren d’estrena). En l’actualitat n’hi ha una vintena.

En compliment del que era un ritu, la mare de l’autor va acudir al cine Astoria el dissabte 28 de març de 1948 a veure El solter i la menor, una comèdia amb Cary Grant com a estrella que probablement avui portaria un títol diferent. A l’acabar la projecció, la senyora va trencar aigües allà mateix. I Carlos Mir va néixer poc després a la llar de la família, a prop del cine, al número 411 del carrer Muntaner.

Mir fixa la seva memòria en desenes de cines que agrupa per apartats: cines de barri, d’estrena, "altres cines amics", sales d’art i assaig, cines dels seus pobles d’estiueig i altres cines de Barcelona. Explica l’autor quins eren els hàbits de la seva família –pare, mare, dos germans més grans i ell– per submergir-se en el setè art: "Cada dissabte, els meus pares anaven a un cine d’estrena acompanyats d’un matrimoni amic". Recorda que amb set hi anava habitualment tres vegades per setmana.

Auditori entusiasta

Per poder anar-hi amb els tres fills, els pares van canviar la rutina: de dissabte nit van passar a diumenge a la tarda. Dilluns, al pati de l’"odiada" escola de La Salle Bonanova, Mir explicava les pel·lícules als amics a qui, com a ell, no els agradava el futbol.

El seu entusiasta auditori en la presentació que va fer l’octubre a la Casa del Llibre era gent de la seva mateixa generació que s’havia establert en els mateixos cines. Embadalits, van escoltar l’autor com si el seu relat els tornés a aquells seients.

Mir ja només va a la Filmoteca. Explica que no hi ha directors que l’atraguin prou per anar a altres sales. Que pel·lícules com Set núvies per a set germans, una de les seves preferides, són les de la seva vida. Al llibre acota el cens del seu interès: "Aquest llibre vol ser un homenatge i un record dels cines de Barcelona on vaig créixer, dels quals només queden l’Aribau, el Comèdia i el Maldà".

També remarca que va tenir "la fortuna" de ser amic de Romà Gubern, que va escriure el pròleg d’Els cinemes de la meva vida, i de Terenci Moix, dos experts en cine: "En l’europeu el primer, i en el de Hollywood, el segon".

Famílies i ‘pajilleres’

Sorprèn una mica que Mir expliqui que a partir dels 30 anys el cine va començar a deixar d’interessar-li: "Però no el vaig poder abandonar perquè ja s’havia convertit en la meva professió i la meva subsistència". Havia estudiat Dret però sempre va exercir com a periodista.

Dels cines de barri destaca els seus matisos: en els del Raval, recorda, "convivien sense problemes un públic familiar i les famoses pajilleres, dones grans que se situaven a les últimes files". I allà, "amb el beneplàcit de l’acomodador", procedien a masturbar els seus clients. A Sant Gervasi, a diferència d’altres barris, era freqüent que els nens anessin a veure una pel·lícula amb personal del servei domèstic.

Notícies relacionades

Un dipòsit a Joan Miró per regar els eixos verds amb aigua freàtica

Treball dicta serveis mínims per a la vaga de neteja

La llista de cines tancats comença amb l’ABC, a Balmes, 306: inaugurat el 1961, amb més de 900 cadires: "Va tancar les portes el 2000. El supermercat que està instal·lat a l’antiga sala manté les columnes daurades que hi havia al vestíbul. Millor això que res". Del Rialto, a Francesc Macià, recorda Mir que els menors només eren acceptats a l’amfiteatre, i que un dia a la sortida va veure Salvador Dalí amb Amanda Lear prenent alguna cosa a la terrassa del Sandor. El Rialto va tancar el 1977 i va donar pas al Pokin’s, hamburgueseria que també suscita nostàlgia però a una altra generació. A l’Astoria, a Aribau, 193, on gairebé va néixer, l’autor va veure la seva primera pel·lícula no apta, Un gángster para un milagro. El cine més gran, l’Urgell, del qual recorda que tenia 1.800 places, a l’obrir superava les 2.300.

Les sessions domèstiques d’avui no el convencen: "Tinc clar que el cine s’ha de veure en una sala que compleixi tres condicions indispensables: foscor total, silenci absolut i pantalla gran".