Veïns i comerciants defensen el benefici social dels eixos verds

El Sergio és el quiosquer de Consell de Cent amb Viladomat. Va maleir Ada Colau quan van començar les obres. Ho reconeix ara gairebé com si fos una manera de demanar disculpes. El seu petit establiment es va traslladar de la cantonada a un lateral de la calçada. "Han augmentat les vendes. Per Sant Jordi sempre he posat llibres a la venda i aquest any es van esgotar. Això semblava la Rambla. Per a l’any que ve ho tinc molt clar. Més llibres".

La Maria Teresa i l’Anna viuen a Aragó, però els seus carrers quotidians han passat a ser Borrell, Consell de Cent i Rocafort. La primera d’elles és una formidable historiadora de l’ocorregut al llarg de l’últim any. "Quan van començar a plantar els parterres, vaig veure gent que s’emportava a casa alguns testos, però ara fa goig passejar i veure com la gent respecta la vegetació".

Sopar amb espelmes

Després de saber que l’ajuntament afirma que els eixos verds són cars i que, per exemple, només reposar les tanques fetes malbé que protegeixen els parterres costarà 2,5 milions d’euros, la Maria Teresa exposa les seves conclusions. És veritat, diu, que els vehicles, en especial els de càrrega i descàrrega de mercaderies, s’extralimiten en horaris i en espai ocupat, sovint a costa d’aixafar aquestes tanques, però afegeix que també l’ha afligit que hi hagi nens que juguin al funambulisme en aquests filferros sense que els seus pares, que són els que haurien de posar ordre, diguin res.

Malgrat tot, assegura que el que s’ha fet, digui el que digui la jutge, no hauria de tenir macha enrere. "Visc a Aragó i he d’anar periòdicament fins a Casanova. Abans agafava el camí més curt, per Aragó, ara sempre baixo per Borrell fins a Consell de Cent, passejo i després pujo fins al meu destí". Això li ha permès ser testimoni d’escenes inimaginables. "L’estiu passat vaig veure una família que havia posat unes estovalles en una de les taules, un canelobre amb espelma i allà estaven els quatre sopant". Es va acostar a xerrar amb ells. "És que a casa fa una calor insuportable". Aquesta escena, segons la Maria Teresa, no té preu.

Una cosa semblant, tot i que sigui de manera minúscula, passa de manera constant en horari laboral als eixos verds. De les botigues i les oficines se surt al carrer a estones a respirar o descansar als bancs.

El tercer tipus d’opinió després de la sentència i que el govern municipal insisteixi a tractar els eixos verds com una herència incòmoda és especialment interessant perquè és la d’un arquitecte amb oficina a l’antiga fàbrica Lehmann, Arturo Frediani. Retreu a l’ajuntament que utilitzi les tanques dels parterres fetes malbé per carregar contra el conjunt de l’obra. El model elegit, diu, va ser equivocat. N’hi ha prou amb aprendre de l’experiència. "Frederick Law Olmsted va ser el paisatgista que va dissenyar Central Park i va ser també qui va elegir les espècies que van ser plantades llavors, poques d’aclimatades a la latitud de Nova York, i que va ser necessari substituir en un 80% passats pocs anys. Avui ningú ho recorda mentre disfruta d’un verd tan llegendari", explica Frediani.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

I afegeix que si el criteri a l’hora d’avaluar aquest tipus de projectes fos exclusivament l’econòmic, Central Park no existiria. Hauria resultat més rendible edificar aquell enorme espai. "La biofília, la nostra afinitat natural per tenir una mica de vegetació a la vista o al nostre abast, ens afecta positivament". ¿Com es calcula aquesta partida en un pressupost municipal?, diu aquest arquitecte.

Però li posa els seus peròs al resultat. "Els arquitectes que van guanyar els concursos ho van fer amb uns projectes francament millors del que finalment han executat". Es va renunciar a l’atreviment. Els eixos verds no tenen ni un metre quadrat de paviments porosos. "No creixerà ni una margarida o un bri de mala herba entre les juntes del paviment, com sí que va passar al passeig de Sant Joan, cosa que endureix molt i innecessàriament un paisatge que podria haver sigut molt més orgànic del que ha acabat sent".