El carrer encara dedicat a un negrer

Una dotzena d’historiadors acaben d’encendre el llum de la cambra fosca més incòmoda de qualsevol país, la del seu passat esclavista, una habitació que en altres països europeus, com el Regne Unit i Holanda, està perfectament il·luminada des de fa almenys una desena d’anys , però que a Espanya només s’ha explorat fins ara (per seguir amb la metàfora) amb prou feines amb una llanterna.

Coordinats pel professor d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra Martín Rodrigo Alharilla, aquest grup d’investigadors ha creat espanaesclavista.es, un web que literalment dona accés a un fons documental de dimensions i profunditats (podria dir-se molt oportunament) atlàntiques i que amb el temps, prometen, creixerà més i més. Els documents disponibles i els portals internacionals per rastrejar la infàmia d’alguns capitans i armadors negrers són dos apartats sens dubte fenomenals del web, però d’entrada, el primer que crida l’atenció és el mapa interactiu. Apareix destacada amb 77 fites, és clar, a Catalunya, i 31 corresponen a Barcelona, amb adreces postals de l’Eixample en què ningú es fixa quan hi passa per davant que (per dir-ho novel·lescament) estan tacades de sang, i fins i tot amb almenys un carrer dedicat a un inqüestionable empresari de l’esclavitud, Josep Xifré Casas.

El web és (per fi, què falta feia) un camí de molles amb què arribar als articles acadèmics publicats per aquests historiadors, a escrits vuitcentistes amb què a Espanya es defensaven els pros de l’esclavitud mentre que a mig món ja havia sigut abolida i, a més, una porta amb què accedir a pàgines web d’altres països, com ara slavevoyages, on han sigut digitalitzats milers de documents amb noms de vaixells amb els seus orígens i destinacions, càrregues humanes a bord, nom de capitans i circumstàncies en què la marina britànica, que es va atribuir l’obligació d’aturar en alta mar aquest trànsit de persones, va abordar aquestes embarcacions.

No és que a Espanya aquesta informació no existeixi. Rodrigo Alharilla (per cert, al seu dia, autor d’una detallada biografia d’Antonio López, el culpable que a la seva manera ha expiat els pecats de desenes dels seus compatriotes) explica que a l’Arxiu Històric Nacional hi ha 80 caixes cèlebres (famoses almenys entre els historiadors) que contenen la correspondència diplomàtica i documents diversos de, per exemple, aquells casos en què l’Armada britànica tenia informació fidedigna a través tant d’espies que havien sigut desembarcats a Cuba com d’esclaus comprats a l’Àfrica i demanava informació al respecte. L’habitual, segons Alharilla, era que la resposta fos que no hi havia cas.

Aquestes 80 caixes no estan digitalitzades. Només això ja és un símptoma del retard que encara hi ha a Espanya amb aquesta recapitulació del seu passat. A França, per comparar, va ser gràcies a una llei promoguda pel govern que aquesta mena d’informació es va posar al servei de tot el públic de manera fàcil i diàfana a través d’una fundació.

Amb tot, en el cas d’Espanya en general i en el de Barcelona en particular, el que ja ha emergit és molt més que la punta de l’iceberg, però únicament gràcies a les investigacions impulsades des dels departaments d’història de les universitats i, de manera molt excepcional, des de fa tres anys i sense cap timidesa, per l’Ajuntament de Barcelona en unes jornades organitzades pel Born Centre Cultural.

L’esclavitud va ser abolida a l’Espanya peninsular al 1837, però a Cuba no ho va ser fins al 1886, és a dir, no fa ni 140 anys, d’aquí, segons assenyala Rodrigo Alharilla, que un hàndicap amb què s’ha de treballar al món acadèmic és amb el recel de les grans sagues familiars i empresarials a obrir els seus arxius als professors.

Un "home de negocis"

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Amb tot, molts fets ja han quedat acreditats per l’afany dels historiadors. Queda patent al web amb desenes d’episodis. Joan Forgàs Bayó, natural de Begur (Girona), va emigrar a Puerto Rico el 1838 i allà va promoure diverses hisendes de canya de sucre on el treball era esclau. Immensament ric, va tornar a Barcelona i es va fer construir un palauet al número 5 del carrer de Méndez Vigo, finca coneguda a l’època per la col·lecció d’aus exòtiques del jardí i avui dia perquè, després de diversos canvis de mans, és, al cor més noble de l’Eixample, la seu de l’Institut Italià de Barcelona.

Que l’edifici que dona empara al restaurant 7 Portes i que va ser el protagonista de la primera foto presa a Espanya, el 1839, el va aixecar Josep Xifré gràcies als seus negocis de l’Havana no és cap secret a hores d’ara. A Barcelona fins i tot s’organitzen rutes per conèixer aquest tipus de vestigis de l’esclavisme. En el que no es repara tant és en el fet que Xifré no ha sigut mai descavalcat del nomenclàtor dels carrers de la ciutat. En té un de dedicat just a la frontera de l’Eixample. Se’l recorda genèricament a la fitxa de la llista de carrers com un "home de negocis". Així s’obvia que a l’Havana es va enriquir amb una fàbrica d’adobaments on malvivien desenes d’esclaus. A tall de cirereta, afegeix Rodrigo Alharilla, incomprensiblement encara té carrer a Barcelona, però també en té a l’Havana.