Dos en un per al Taller Masriera

Els responsables municipals afirmaven que l’ús més adequat per a aquest edifici era ser empara de la biblioteca del barri, que pateix notables estretors al carrer de Girona. No només era una aposta segura, perquè les biblioteques municipals són una història d’èxit majúscul, sinó que hi havia la possibilitat que, atesa l’extravagant façana de la finca, s’hi pogués recollir, a una altra escala, una admiració com la que ha recollit a escala internacional la Biblioteca Gabriel García Márquez, a Sant Martí.

Etapa esplendorosa

Els veïns, en canvi, reclamaven a l’ajuntament, amb independència de la seva orientació política, que a Bailèn 70-72 no fos conservador, que s’atrevís a donar una oportunitat a una idea romàntica i, potser, de resultats sorprenents. El Taller Masriera, després de perdre la seva funció original d’espai dedicat a la pintura i altres arts manuals, va tenir una esplendorosa etapa com a teatre, no només de barri, sinó obert a companyies europees. Sempre se sol afegir en aquest tipus de recapitulacions sobre el Teatre Studium, que és com s’anomenava aquell escenari, però per allà va passar Gabriel García Lorca i es va enamorar de la passió amb què les classes populars de la ciutat s’endinsaven en el món del teatre.

Als membres de la Plataforma Taller Masriera cal reconèixer-los que mentre ha durat el pols amb les autoritats municipals han fet servir totes les seves forces, sempre de la millor manera. Al desembre, van aprofitar l’última jornada de l’any en què s’obrien les portes a les visites programades els caps de setmana per, sense previ avís, representar una breu obra de Txékhov sobre l’escenari amb un parell d’actors. Va ser una entremaliadura fantàstica. Quan els visitants estaven a punt de finalitzar la ruta per les entranyes de l’edifici i passaven per la platea, l’escenari va prendre vida.

No s’ha de descartar que aquesta manera de reivindicar l’ús teatral del taller fes efecte en el regidor del districte, Jordi Valls, que, segons expliquen, té debilitat per la literatura russa. Potser això va obrar el miracle que ara la moneda hagi caigut de costat. Se non è vero, è ben trovato.

¿Quina és l’última hora anunciada al títol? Que, tot i que amb cautela, els veïns del barri han beneït l’última proposta que ha sigut posada sobre la taula. El districte ha implicat tots els departaments necessaris per trobar una solució que faci compatibles els dos usos. Amb una edificació de planta baixa més quatre pisos, la finca allotjarà una biblioteca amb una superfície útil de 1.200 metres quadrats, un teatre de 475 i un espai comunitari de 265. Per a l’actual Sofia Barat, això suposa duplicar els metres quadrats de què disposa actualment, més enllà de les sinergies que pugui establir amb aquesta mena d’ateneu d’ànima teatral amb què compartirà sostre. La prudència amb què els veïns celebren aquesta solució és que desitgen primer veure per escrit les bases del concurs del projecte. En el calendari presentat pel districte, l’ideal seria licitar el concurs al juliol i anunciar-ne la resolució durant el primer semestre del 2025.

Exposició

Notícies relacionades

Les semifinals de la competició de vela es decidiran ‘in extremis’

L’escenari de les regates canvia en plena carrera

Això últim té el seu què, perquè permetrà començar a intuir quin serà l’aspecte d’aquest doble equipament públic quan finalitzin les obres. El Taller Masriera ha sigut, al llarg dels seus 142 anys d’història, objecte de tota mena d’intervencions, sobretot afegits que han eclipsat en part el seu aspecte original. Els germans Masriera, Josep i Francesc, eren membres de la burgesia de finals del segle XIX, prou adinerats com per encarregar la construcció d’aquest edifici sense cap aspiració rendista, tan comuna en aquells anys de creixement de l’Eixample, però per sobre d’això era gent viatjada i culta. A la seva manera, tot i que l’aspecte del Taller Masriera sembli des del carrer una finca fora de lloc, defineix bé el moment en què va ser construïda. D’Itàlia n’arribava l’admiració que va suposar el descobriment de Pompeia, a Barcelona es debatia què fer amb les columnes del temple d’August, que van estar a punt d’acabar en una finca particular de Canet, i arran de tot això, ressorgien les obres de Vitruvi i Palladio com a referents d’una forma d’entendre l’arquitectura que calia reivindicar.

Tot això i més s’explica en una recomanable exposició que acull la Casa Elizalde (València, 302), comissariada per Alexandra Laudo, i en la qual, a més d’entranyables fotos d’època, destaquen una sèrie de retrats d’avui dia realitzats per Eugeni Bach. No hi ha connexió oculta en el fet que la Casa Elizalde hagi programat aquesta mostra amb la circumstància que veïns i regidors s’hagin posat d’acord. És una coincidència casual, però oportuna, perquè, a la seva manera, el que Laude fa amb l’exposició és donar la veritable dimensió del pols que les dues parts han mantingut des de fa més d’un any sobre quin havia de ser el destí de l’edifici. Només ocupa una sala d’aquest centre cívic, però és una visita que valia la pena per prendre partit per una solució o una altra i, ara, per celebrar el desenllaç.