Un castell a la Model

Esquerdats només té sis anys d’edat i aquests dies es prepara a l’interior de la Model per merèixer diumenge vinent el títol de colla de 7, una medalla menor junt amb les que ja ostenten les colles amb més pedigrí de Catalunya, però per a ells un pas importantíssim, perquè significarà que ja han completat en 12 ocasions construccions de set pisos. Diumenge, al migdia i a la confluència dels carrers d’Entença amb Provença, s’han proposat escalar a aquesta categoria. Ja porten 11 castells de set pisos. Un més i seran colla de 7.

Durant el primer terç del segle XX, les construccions a l’abast avui dels Esquerdats haurien causat admiració. Després de l’edat d’or d’aquesta afició durant el segle XIX, va arribar una decadència que no pocs autors han relacionat directament amb la plaga vitivinícola de la fil·loxera. A les masies del Penedès o l’Alt Casp no estaven per dedicar sobreesforços a aquesta tradició tan arrelada en aquestes comarques. Morien les vinyes i minvaven els castells. El que passa és que els Esquerdats són una colla del segle XXI, més que una edat d’or, de platí, i així els seus èxits podrien semblar menors, però el seu cas mereix ser avaluat, de moment, amb altres paràmetres.

En primer lloc, perquè a la seva curta edat s’hi ha de sumar el mèrit que la pandèmia no va arruïnar el seu creixement. L’abril del 2019 es van atrevir a Gavà amb un tres de sis, però sense èxit. El juny d’aquell mateix any, al Prat, el van aconseguir. La covid va posar a prova després la seva veritable determinació. Van guanyar aquest pols.

De color lila

La Diada de Santa Eulàlia del 2020, juntament amb set colles més de Barcelona, es van fer mereixedors per fi de presentar-se davant l’afició amb una camisa comme il faut, en el seu cas, lila, perquè fins aleshores els codis d’honor dels castellers els obligaven a fer-ho amb una de color blanc, una cosa així com d’aspirant.

Però més enllà de la seva progressió des de llavors a la trajectòria dels Esquerdats és possible acostar-s’hi des d’un altre punt de vista. En una Barcelona en què el mercat immobiliari amenaça de despersonalitzar els barris, el fet que un centenar d’aficionats decideixin dedicar dos dies a la setmana a entrenar-se a fer castells és, més enllà de l’afició per aquestes construccions, una declaració d’amor al fet de teixir una xarxa de vida social.

Notícies relacionades

Sandra Durany, de Natura: "Som els reis del regal"

Agre ple veïnal pel solar del parc de bombers

Hi cal afegir un altre detall no insignificant. L’Esquerra de l’Eixample és demogràficament una Vilafranca del Penedès o, més encara, dues vegades un Valls, per esmentar dues ciutats castelleres inapel·lables. 40.000 veïns viuen en aquest barri de Barcelona, molts, és cert, però les condicions en què els Esquerdats intenten obrir-se pas no són, ni de lluny, les d’aquestes dues capitals de comarca, que disposen de locals habilitats per assajar on no falta de res. La colla de l’Esquerra de l’Eixample s’acomoda com pot a la presó Model, un desavantatge quant a funcionalitat, però, en honor a la veritat, un marc incomparable.

Dimecres va ser dia d’entrenament. La cita era al pati que en el seu temps feia de vestíbul de la presó. El lloc té el seu què: les columnes que suporten el passadís del primer pis per entrenar-se i perquè els més petits s’enfilin amb una agilitat que poques vegades es veu en la vida urbana. Amb el cel encapotat, la llum era perfecta per gaudir com a fotògraf de l’entrenament. La cirereta va ser que va començar a ploure i la colla es va traslladar a l’interior del centre penitenciari, per plantar les seves torres gairebé enmig del panòptic, al costat de l’antiga caseta de vigilància dels reclusos. Tot i que el lloc, com s’ha dit, no era el gimnàs ideal per a aquesta tradició, les fotos se sumen, doncs, a aquest monumental àlbum d’històries que han tingut lloc darrere els murs d’aquesta presó que va néixer el 1904, com indica el seu nom, per ser modèlica i que el 1906 ja va ser escenari d’un primer motí.