Els pisos turístics augmenten al polèmic bloc de Tarragona, 84

Baralles a navalla, ascensors freqüentment avariats, desallotjament policial de festes de 24 persones de matinada... Però potser el més curiós, per dir-ho d’alguna manera, és que les obres de conversió de pisos en apartaments turístics no han cessat. Aquest 2024 se n’han acabat quatre i esperen buits que un altre jutge resolgui el recurs que l’empresa propietària va presentar contra la suspensió de llicències.

Un cas simbòlic

Quatre pisos han sigut reformats i són buits, i un més està en obres, amb les molèsties que això causa als veïns, que viuen en una finca permanentment sorollosa. Els cinc pisos representen, clar, cinc famílies que van fer la mudança, perquè se’ls va extingir el contracte de lloguer o perquè es van cansar de la situació.

No és Tarragona, 84, l’única finca de la ciutat en la qual hi ha conflictes de convivència per la presència de pisos turístics. Aquesta és una qüestió recurrent en els plens del districte i en les audiències públiques, sobretot, per una simple qüestió de quantitat, a l’Eixample. Quan es tracta d’apartaments sense llicència, la maquinària municipal, tot i que sigui amb lentitud, actua. El problema és que les molèsties no estan directament relacionades amb la possessió o no de llicències. Depèn de quin tipus de filtre estableixi l’amo del pis, i de vegades, ni això. L’acumulació de denúncies per molèsties i els casos en els quals la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra certifiquen conductes punibles no comporta, per ara, la retirada de la llicència, una cosa que l’Ajuntament de Barcelona sospesa adoptar. Però Tarragona, 84, sense ser ni de bon tros l’única finca turistificada de la ciutat, s’ha convertit, això sí, en un cas simbòlic que representa tots els altres.

Fundada preocupació

La matinada en què els Mossos van posar fi a una festa de 24 persones en un apartament és un exemple del que pot passar en aquesta finca o en qualsevol altra. Els vòmits a l’escala en són un altre exemple, que sol anar acompanyat de ruptura d’elements comunitaris. Els ascensors s’avarien per l’excés de pes. Però hi ha més coses, detalls que de vegades són menys coneguts. L’administrador de la finca, abans de tot això una persona atenta i eficaç, és ara algú molt agre al telèfon, replicaire fins i tot, diu l’Enrique, un dels veïns, que directament assegura estar fart de tots ells. Queden en aquesta finca del carrer de Tarragona 52 famílies a les quals més d’hora o més tard se’ls extingirà el contracte de lloguer. Algunes, com el mateix Enrique, tenen ja més de 80 anys, una edat en la qual ve molt poc de gust recomençar la vida en un altre pis.

"No sabria dir-li si el pitjor són les molèsties que causen alguns turistes o les obres per condicionar les vivendes que van quedant buides", afirma amb fundada preocupació, perquè aquest "les obres" sembla que és el destí que espera a aquestes 52 vivendes que progressivament s’aniran buidant. Després hi ha el cas de les 26 famílies que tenen contracte indefinit. A aquestes, llevat que es cansin, els espera un futur estrany si el jutge dona la raó a l’empresa en la seva demanda contra la suspensió de llicències ordenada per l’ajuntament: seran 26 famílies envoltades de 94 apartaments turístics, potser un cas únic a la ciutat.

Notícies relacionades

Festival per a promoure el benestar emocional dels joves a Barcelona: una cita imperdible el 30 de novembre en el CCCB

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

La seva remota esperança és, com ha suggerit en més d’una ocasió l’actual equip de govern, que es pugui obrir la porta a la rescissió de part de les llicències concedides. La manera en què es va obrir la porta a la seva existència es considera avui un monumental error pel qual es paguen les conseqüències. Va ser una llei del Parlament aprovada el 2011, amb el suport de CiU i el PP, que llavors tenien un pacte de governabilitat, la que va facilitar que amb un únic pagament de 230 euros qualsevol pis residencial de Barcelona pogués convertir-se en un apartament turístic.

Més que pel seu nombre (n’hi ha uns 10.000 aproximadament, sobre un parc total de més de 600.000 vivendes), l’objectiu municipal és retrocedir per com trenquen la convivència en moltes comunitats de veïns.