Deu anys de turisme sense estridències

No el coneixen i els sorprèn

No el coneixien. Els ha sorprès gratament. Aquest és el retrat robot dels visitants habituals d’aquest espai que es troba a 500 metres exactes de la Sagrada Família i que en determinats aspectes és just el contrari, l’anti Sagrada Família. No només es tracta de les xifres, perquè les de la basílica són realment de vertigen, 4,7 milions només el 2023. La qüestió és una altra. Cada un en un extrem de l’avinguda de Gaudí, són dos recintes en obres, de construcció en el cas del temple, de reconstrucció en el de l’antic recinte sanitari.

La basílica creix (està previst que el 2015 arribi a la seva cota màxima, 175 metres) com se suposa que més o menys ho hauria desitjat Antoni Gaudí. La restauració de Sant Pau també avança al seu ritme. Les obres ja van pel novè dels 12 pavellons que conformaven aquesta ciutat dins de la ciutat que era el recinte hospitalari, una manera de dir-ho que no és una exageració, ja que ocupa l’equivalent a nou illes de l’Eixample, i a més, de manera desafiadora, de manera obliqua a la trama d’Ildefons Cerdà.

Si de la Sagrada Família no en queden a penes plans i esbossos, en part per culpa de com de ferotge va ser la Guerra Civil a la rereguarda barcelonina, del projecte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, gràcies al fet que Domènech i Montaner potser va ser el modernista més meticulós del món, se’n conserva pràcticament tot fins al més mínim detall, més 2.200 plans, que es diu ràpid. Les excepcions són mínimes. I quan n’hi ha, l’honestedat és majúscula. Hi ha una sala a l’ala de l’antic Col·legi Major, per exemple, de la qual no hi ha dibuixos ni fotografies, una cosa insòlita, o sigui, que no sap com era. La solució ha sigut deixar-la en blanc.

No hi ha competició

Convé aclarir una cosa. No hi ha cap competició en curs sobre què s’acabarà abans, si la Sagrada Família, amb la seva controvertida escalinata inclosa, o els pavellons restants de Sant Pau, les obres dels quals es financen més modestament. La recaptació de les entrades i el lloguer dels espais disponibles els administra una fundació que destina aquests ingressos a les obres, però també principalment, a projectes de caràcter social i a iniciatives de recerca mèdica i assistencial del nou hospital. El recinte, de tan gegant i polivalent que és, es lloga per a esdeveniments o, per exemple, reunions professionals. Sovint són actes que estan relacionats amb la medicina. Posats a elegir, els professionals de la salut prefereixen en ocasions arrendar un espai de Sant Pau i no en un altre auditori de la ciutat perquè, al cap i a la fi, la xifra que paguen reverteix en el seu sector, ja sigui en la restauració de l’edifici o directament en recerca i atenció mèdica. També el recinte ha acollit diverses edicions de la 080 Barcelona Fashion Week.

Però per sobre d’aquestes qüestions comptables, el que ha aconseguit el recinte monumental de Sant Pau és convertir-se en una visita cultural de la ciutat, per a locals i forans, potser no una de les primeres cinc destinacions ineludibles de la llista de qualsevol turista de pas breu per Barcelona, però sí dels que li dediquen una jornada més en les vacances i, sobretot, dels que repeteixen per segona vegada.

La gent se sorprèn quan creua el llindar de la porta d’entrada. La façana és majestuosa, però no anticipa, de cap manera, el que s’amaga darrere. Ho explica més o menys així una portaveu del recinte. I és veritat. En una ciutat on cada metre quadrat és un jaciment de petroli, Sant Pau és gairebé una anomalia. I més si es té en compte com de malmès va quedar després de 90 anys d’ús intensiu. L’any 2009 va abaixar la persiana. Se’n va traslladar tota l’activitat al moderníssim nou hospital, a la ronda del Guinardó. Va ser una mudança que, quina llàstima, no va ser prou documentada. Es van traslladar les oficines i s’hi van estrenar quiròfans, però de vegades s’oblida que va comportar també moure centenars de pacients, entre ells bastants en delicat estat de salut.

Notícies relacionades

Collboni arribarà "fins al final" per eliminar els 10.000 pisos turístics

2.800 persones clamen contra la massificació turística de Barcelona

Va ser com l’evacuació dels quadros del Museu del Prado durant la Guerra Civil, si es permet la comparació, però tal va ser l’atrafegament que, no obstant, amb prou feines es va reparar en la necessitat de documentar-ho per a la posteritat. Es va fer, no obstant, una cosa que tampoc està gens malament. Un cop buit, desert, es va brindar a un fotògraf amb una especial mirada sobre l’arquitectura, Josep Maria de Llobet, la possibilitat de transitar pel vell Sant Pau càmera en mà. Va ser com el preludi d’una autòpsia. Va titular el conjunt de les escenes que va capturar amb un nom immillorable, L’hospital malalt, i de fet, el que és incomprensible és que això no sigui avui un llibre, més que res perquè convidaria a ponderar l’enorme esforç de conservació i restauració fet des d’aleshores.

El que dèiem. El recinte modernista de Sant Pau fa 10 anys que és el paradigma del turisme ordenat i tranquil. Té capacitat per créixer. Els seus gestors fan ara campanyes de promoció a la recerca de visitants de Corea, els Estats Units i Itàlia, però sense excessos. A la seva manera, la seva trajectòria convida a imaginar què en seria de la Boqueria i del parc Güell, per citar dos casos, si poguessin tornar a començar.