Esteve Riambau: "Sempre hem sigut conscients del barri on som"

No en recordo exactament les xifres. Vam passar d’una a dues sales i la previsió no era doblar els números, sinó intentar fer un 50% més. Els comentaris que em van arribar eren apocalíptics, que anar al Raval significava anar a Sodoma i Gomorra, que necessitaríem protecció policial a la sortida de les sessions de nit, que hi hauria gent pelant-se-la a l’última fila de la sala, literal. Va arribar a publicar-se un article amb un titular que deia que ni l’Institut d’Estudis Catalans, que era aquí al costat, ni la Filmoteca aconsegueixen erradicar la prostitució del Raval. Si en 15 dies la Filmoteca aconsegueix erradicar la prostitució al barri, ¡hauria sigut portada de The New York Times!

¿Mai hi ha hagut conflictivitat?

Mai, i ho dic sincerament. Sempre hem sigut molt conscients del barri on som. La relació ha sigut extraordinària i hem col·laborat en tallers, centres escolars, festes majors, però sabem que hi ha problemes i són greus. La Filmoteca de Catalunya pot contribuir, en la mesura de les seves possibilitats, a fer que hi hagi una millora, però no és la nostra responsabilitat. T’explicaré una anècdota rellevant, la d’una prostituta de la zona que un dia hi va entrar, va comprar l’entrada i va anar a veure Mama Roma de Pasolini. Això és integració. L’hi vaig explicar a Fernando Trueba i en volia fer un curt.

¿El públic va reaccionar bé i immediatament al canvi?

Sí, el públic va venir i de seguida ens vam estabilitzar amb una mitjana d’entre 100 i 110 espectadors per sessió, que està molt bé. Això es va mantenir durant els primers anys fins a la pandèmia, en la qual vam perdre un 25% de públic, com a tot arreu. L’any passat, d’aquest 25% n’havíem recuperat un 17%. No som on érem, però són bones xifres tenint en compte els canvis en l’exhibició, les plataformes, el canvi de paradigma en el públic.

En aquests últims temps s’han registrat autèntiques fites.

El dia en què va venir Annie Ernaux, la sala era completament plena amb una majoria de noies molt joves. La projecció de Sátántangó de Béla Tarr va ser espectacular. Quan va veure que les dues sessions que havia vingut a presentar eren plenes i que el següent diumenge projectàvem Sátántangó, em va dir que si li canviava el bitllet de tornada, ell es quedava a Barcelona i vindria al col·loqui posterior a la projecció. Diumenge, a les quatre, me’l trobo a l’entrada de la sala. Em va dir que venia a saludar. Va baixar a la sala, plena a vessar, i li va dir a la gent: "¿Què feu aquí? ¿Ja sabeu el que veniu a veure? ¿Ja sabeu que avui juga el Barça contra el Madrid?" (el film dura set hores i quart). Va venir després al col·loqui, i era tan apassionada la xerrada que a la una de la matinada vaig haver de dir-los a tots que ens n’havíem d’anar.

El fet de traslladar-se al Raval ¿creu que té alguna incidència en aquest canvi de paradigma del públic que apuntava abans?

Bé, han passat 14 anys i una pandèmia pel mig. Vam fer un petit estudi sobre el públic i el resultat va ser que la majoria era resident al Raval-Ciutat Vella, i el segon barri d’on procedien era Gràcia, cosa que té bastanta lògica. Però és veritat que amb la política de programació diversificada que fem, hem atret públics diferents. Segueix el nucli d’espectador fidel, però cada cicle i seccions tenen públics específics.

Aquesta és una tasca important de les filmoteques, continuar apostant per la projecció en comunitat.

Fa anys que crec que les filmoteques no només preserven les pel·lícules, sinó que preserven la forma d’exhibició del cine tal com es feia al segle XX, la cerimònia comunitària, en pantalla gran, en versió original.

¿I el tema de la preservació i la restauració?

Jo venia del camp més de la historiografia, però de seguida em vaig adonar que havia de posar-se en valor l’arxiu, tant el fílmic com el documental, moltes de les exposicions que hem fet han sortit de l’arxiu documental.

¿Quantes pel·lícules s’han recuperat i digitalitzat?

Trenta llargmetratges i 30 curts, fa tres anys que ho estem fent, 10 per any. A més, vaig focalitzar l’edició de devedés de Segundo de Chomón, Jacinto Esteva, Vida en sombras, Érase una vez... També hem treballat amb col·leccions internacionals, de vegades perquè ens ho demanaven, com amb Víctor Erice i El sol del membrillo, i en altres casos amb troballes del nostre arxiu, com el film de Jean Epstein La montaigne infidèle, del qual l’única còpia que es conserva la teníem nosaltres en un format estrany, 17 mm i mig, un 35 mm partit per la meitat.

Un dels seus projectes més estimats té a veure amb els cineastes que han desfilat per la Filmoteca i que han sigut fotografiats per Óscar Fernández Orengo. Ara han editat un llibre amb 97 d’aquests retrats, Cineastxs.

Notícies relacionades

Sandra Durany, de Natura: "Som els reis del regal"

Agre ple veïnal pel solar del parc de bombers

Ha fotografiat 200 o 300 dels cineastes que han passat per aquí. Al llibre hem integrat les fotos, la dedicatòria dels cineastes, algunes amb dibuixos, i un petit text meu per contextualitzar, i crec que ofereix una bona història de la Filmoteca. Jo els anomeno els còmplices de la Filmoteca, gent que ha vingut desinteressadament, que no venen a rebre un premi o promocionar la seva última pel·lícula.

¿Com ha sigut la implicació d’aquests cineastes?

Molt diversa, i cadascú ha gestionat el seu temps. Ken Loach, per exemple, es va quedar 25 hores a Barcelona i no va parar. Amb Terry Gilliam vam acabar al camp del Barça veient Messi. Hanna Schygulla va dir que venia, però que volia cantar. Li vam organitzar una actuació amb un pianista consistent en cançons, poesia i records d’infància, i ho va fer en castellà. El dia que va venir Herzog va aparèixer a la sala un senyor que vivia a la Garrotxa i havia sigut l’operador que va filmar els plans del descens dels soldats pel penya-segat d’Aguirre, la cólera de Dios, i es van fondre en una abraçada. Són situacions màgiques i moments irrepetibles.