Els punts negres d’aglomeracions als voltants de la Sagrada Família

EL QUIOSC.

En realitat no és un quiosc de premsa. És a dir, ja no ho és. Ho va ser. Fa anys que està tancat. És a la cantonada del carrer de Lepant amb València. El quiosc va sortir a col·lació en l’última audiència pública del districte de l’Eixample, aquesta mena de parlament mensual en el qual sempre és possible prendre-li el pols als barris de la ciutat. Va exposar el cas un veí del barri. Aquella, va recordar, és una de les diferents rutes per les quals transiten els turistes després de baixar de l’autocar o, acabada la visita, camí de tornada. Si un topa de cara amb un grup cal apartar-se i esperar. Si l’atrapa per darrere, impossible avançar.

El del quiosc és un estret congost. L’estrany va ser que, després d’escoltar la queixa, el regidor al càrrec de l’Eixample, Jordi Valls, va dir que no li constava que el quiosc estigués en desús. Va donar per bona la paraula del veí, per descomptat, però a la seva manera va posar sobre la taula que no sempre casa la informació que consta als expedients municipals amb la del carrer. Els quioscos, de fet, són tot un cas a part. Inclús en aquells en què resulta evident que estan abandonats el problema és que es tracta de concessions administratives i l’eliminació física és un procediment complex.

LES TERRASSES.

Un dels inesperats efectes secundaris de la pandèmia de la covid va ser que va portar a Barcelona la parisenca solució urbanística que les terrasses ocupessin l’espai reservat a l’estacionament de vehicles, i que taules, cadires i clients, per dir-ho d’alguna manera aparquessin a la calçada. Aquesta solució adoptada per salut pública va tenir la seva marxa enrere en la major part de la ciutat, però es va pretendre que fos estructural on fos possible i aconsellable. El carrer de Marina, entre València i Mallorca, és un d’aquests llocs.

És un carrer sense trànsit. El va perdre com a conseqüència indirecta dels atemptats de la Rambla del 2017. Es van prendre mesures extraordinàries de seguretat a la Sagrada Família quan es va saber que el temple era la primera opció dels terroristes. Passats set anys, és un tram de carrer estrany. Allà aparquen les furgonetes dels Mossos d’Esquadra que vigilen la zona i, curiosament, només els veïns caminen per la calçada, perquè saben que no hi ha trànsit. Els bars i restaurants, gairebé tots en el costat Besòs del carrer, van instal·lar plataformes de fusta sobre l’asfalt per col·locar allà les seves taules i cadires. El que sorprèn els veïns és que un d’aquests disposa d’aquesta superfície i fins i tot així prefereix parar les taules sobre la vorera. És un altre congost.

LA VORERA INFERNAL.

De la Sagrada Família se sap quina serà la seva altura final (172,5 metres), es coneix com pretén la direcció de les obres que sigui el seu accés principal (una majestuosa escalinata que descendeixi fins a València des del temple per sobre del carrer de Mallorca), però s’ignora quin tipus d’infern s’esculpirà a peu de carrer a la façana de la Glòria, una escena milers de vegades representada en la història de l’art, però que arribat el segle XXI caldrà reconsiderar molt seriosament. Aquest tram de carrer, Mallorca entre Marina i Sardenya, costat mar, potser podria ser inspirador. És un infern, diuen els veïns.

Es registren allà les densitats de turistes més grans per metre quadrat de la ciutat. És zona de pas de grups, en una direcció i una altra, porta d’entrada i sortida de les botigues de souvenirs més grans de l’entorn i, alhora, lloc d’estupefacció per a no pocs visitants. A les portes de la finca dels números 410 a 414 del carrer de Mallorca, o sigui, l’amenaçada de demolició si es porta a terme el projecte de l’escalinata, els veïns han col·locat cridaners cartells en els quals reclamen als guies turístics que no menteixin. No sempre passa, però alguns grups s’aturen allà i demanen al seu guia que els expliqui el significat d’aquesta acusació. Quan això passa el punt negre es transforma en un punt negre molt gros.

Notícies relacionades

La falta de vent suspèn les regates

La primera embarcació d’hidrogen a Espanya

EL METRO.

Està prohibit col·locar el telèfon a les escales de sortida de la línia L2 del metro, la de la plaça de Gaudí, per obtenir un vídeo amb un selfie que penjar a les xarxes socials. La prohibició es desobeeix cada cinc minuts. No és un espectacle apte per a cors sensibles. Que malament i tard recullen alguns instagramers els seus telèfons. Es pateix. Però, per als veïns de la zona, la boca de la discòrdia és l’L5, a la cantonada de Marina amb Provença: ocupa mitja vorera i, tot i així, resulta evident que les seves dimensions són les de la boca d’un embut.