El temps vivint al carrer s’enquista per sobre dels quatre anys

L’informe indica també que el 81% de les persones que fa menys d’un mes que estan al carrer no han rebut cap tipus d’atenció social, i que el percentatge de persones ateses per serveis socials augmenta a mesura que s’incrementa el temps d’estada. Això, segons Arrels, s’atribueix a un possible desconeixement dels recursos disponibles per a persones sense llar o a la dificultat d’adaptar-se a la nova realitat. En aquest aspecte, des de la fundació assenyalen que és "una assignatura pendent" dotar dels recursos necessaris la xarxa de serveis d’atenció per a persones sense llar, i que aquests arribin abans que les persones ja es trobin en situació de carrer.

Una persona sense llar no necessàriament ha de ser algú que viu al carrer, sinó que sota aquest terme s’engloba qui resideixi en un lloc que no compleix les condicions necessàries de qualitat de vida i dignitat. Per això, una persona pot estar en situació de sensellarisme abans d’arribar a viure al carrer.

Precisament, el fet de desconèixer els recursos i els serveis existents per a persones sense llar provoca que aquelles que fa menys temps que són al carrer tinguin més dificultats per cobrir necessitats bàsiques com l’alimentació o la higiene (un 50% de les que hi viuen des de fa menys d’un mes). A mesura que augmenta el temps de permanència, les persones tenen la percepció de cobrir de manera més satisfactòria les seves necessitats bàsiques i, del total de persones que viuen al carrer, el 74% declara que pot fer-ho.

Joves vulnerables

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Una altra conclusió de l’estudi és que el fet d’haver viscut en un centre per a nens o joves és un factor de risc. Un 15% de les persones que viuen al carrer a Barcelona explica que ha estat anteriorment en un centre de protecció de la infància i la joventut. Abans de viure al carrer, el 38% de les persones tenien un lloc relativament segur per viure: el 28% vivia en una vivenda de lloguer, i el 8%, en una de propietat. Per a dos de cada deu, l’últim allotjament va ser un servei institucionalitzat (albergs per a persones sense llar, residències o centres sociosanitaris, presons...). Les principals raons de pèrdua d’allotjament que reporten les persones que viuen al carrer són la pèrdua de feina, problemes familiars o separació de la parella, problemes relacionats amb la vivenda i processos migratoris.

Quant a la demografia, el 87% de les persones sense llar són homes; el 9%, dones; l’1,3%, dones trans, i l’1,2%, de gènere no binari. Els migrants configuren el 74% de la població sense llar a Barcelona, pel 29% del padró municipal. L’edat mitjana és de 43 anys.