La il·lustradora Carme Solé Vendrell serà la pregonera de la Mercè 2024

La mirada dels nens

Amb una calor de mil dimonis, i amb la Rambla desbordant de forasters, Solé no va voler fer espòiler del pregó que obrirà les festes de la Mercè, el 20 de setembre. Però sí que va fer algunes pinzellades de la seva trajectòria que permeten endevinar quin podria ser el to. Va explicar que es va educar «en el teatre i la responsabilitat social», va apel·lar a la «necessitat de llibertat» i va avançar que el seu discurs, «des de l’alegria i el respecte», versarà sobre la mirada més innocent i pura de les coses, i també de les ciutats: la mirada dels nens. «Tots la tenim, però la vida ens la va tapant», va lamentar l’artista.

No és la primera vegada que Solé deixa el seu segell a la ciutat. La geganta Laia, que representa una nena de 13 anys, està inspirada en un dibuix seu que va ser el cartell de les festes de Santa Eulàlia el 1997. Tal va ser la bona acollida de la il·lustració, que va acabar formant part de la família de gegants de la capital catalana. Allà hi havia la Laia, de fet, a pocs metres de l’autora, que no va poder evitar un punt d’emoció al girar-se i veure la seva criatura. Va ser Xavier Jansana qui, seguint les indicacions de Solé, va donar forma a la figura el 1998.

El cartell va en absoluta sintonia amb el reclam llançat per la futura pregonera. Es veu un nadó assegut a terra. A les parets, el reflex de colors festius que reflecteixen que una cosa divertida, social, comunitària i tradicional està passant al carrer. S’entén per si sol, però amb la pel·lícula que l’acompanya, molt millor. És, de fet, la primera vegada que el cartell s’encarrega a uns professionals que no són pròpiament experts en il·lustració. L’encàrrec va recaure en la productora Canada, que ha regalat a la ciutat un curt sensacional que no té res a veure amb treballs anteriors que porten la seva firma i la d’artistes com Coldplay, Rosalía o Kate Perry. El client, ara, era la seva Barcelona.

Soroll i bàlsam

El vídeo es va rodar en un pis del Poblenou. «Vam buscar un lloc sense pretensions, molt democràtic, que no fos gens aspiracional», resumeix a aquest diari Lope Serrano, un dels creadors. Una mare, un nadó, una vivenda de tota la vida i una cosa que passa a l’exterior. El petit plora tota l’estona. No hi ha consol possible. Ella es desespera, símbol de la crua maternitat. No pot més. Una tragèdia que es fa fins i tot llarga i anguniosa, tot i que això sigui un curt. «Però aquest és l’objectiu, perquè es tracta de passar del trauma a la catarsi», afegeix Nicolás Méndez, un altre dels socis de Canada.

El que amanseix la criatura, amb un pla «miraculós» en el qual passa de les llàgrimes a la calma mentre és en braços de la seva mare, és la presència de gegants a la finestra. La Mercè com a agitació social, però també com a xarop contra la desesperació infantil. Fins al punt que, amb els eixordadors petards i els coets, s’acaba adormint. Fi de la història. «Hi ha un punt més líric, si vols, per l’intent de captar el moment en què un nen descobreix una cosa per primera vegada», segons defineix Serrano.

Les crítiques

Notícies relacionades

Les semifinals de la competició de vela es decidiran ‘in extremis’

L’escenari de les regates canvia en plena carrera

Ara, en són conscients, és probable que arribin les crítiques, perquè no hi ha festa de la Mercè sense debat sobre l’elecció del pregoner o pregonera o el missatge de fons del cartell. ¿On és el pare? ¿Per què la mare no aconsegueix calmar-lo? Tothom qui vulgui fer lectures al marge pot rascar i trobar arguments de sobra per criticar. Alba Barneda, també sòcia de Canada, treu tot el ferro a l’assumpte: «El que hem intentat és capturar l’efecte que té la festa en algú que ni tan sols sap el que és aquesta festa». «Però hi ha imatges –apunta Serrano– en les quals s’intueix roba d’adult que podria ser del pare i més roba infantil». És a dir, que el pare bé podria estar al parc encarregant-se del germà gran mentre la mare es queda a casa amb el nadó. Una mica la història de cada dia.

El nen, en realitat, són dos: els bessons Owen i Zyan, de nou mesos, fills de Guissel i Nelson, tots dos equatorians però també barcelonins des de fa molt temps. Tenen un germà més gran, Enzo, de dos anys, un autèntic terratrèmol. «Quan em va dir que venien bessons gairebé em tiro pel balcó», fa broma el pare. En dos mesos podran comprovar el veritable efecte que té en ells les seves primeres festes de la Mercè.