Xavier Trias: "Hi haurà bastanta gent que pot optar a ser candidat de Junts el 2027"

Últim ple com a regidor de Barcelona... Deu tenir preparada una intervenció a l’altura, ¿no?

No, perquè aquestes coses no s’han de preparar gaire, s’ha de parlar amb el cor. És un dia emocionant. No és moment de passar comptes, sinó de donar les gràcies. He sigut molt feliç fent política.

Llavors hi ha esperances d’una altra frase mítica, com el "Que us bombin" de la investidura...

Potser al començar els diré: "Avui no els diré que us bombin però..." [Riu]. No, la veritat és que no tindria sentit marxar així. En va tenir aquell dia, pel comportament tan estrany i lleig dels socialistes, dels Comuns i molt especialment del PP. Aquest partit tenia una obligació moral amb mi, el mínim que hauria de fer és demanar disculpes públicament pel que em va fer el 2015, pel compte fals a Suïssa. No crec que tampoc aprofitin aquesta última oportunitat per fer-ho.

A més d’estar més amb la família, se sotmetrà a algunes intervencions mèdiques.

Em dedicaré a viure bé, estar amb els amics i els meus 11 nets, fer esport... i sí, també cuidar-me. ¡Contínuament em vaig fent petites reparacions! Fa dos mesos, una intervenció al cor per suprimir fibril·lacions, per exemple. Ara vull arreglar-me la mà que encara em tremola, que ho fan a l’hospital de Can Ruti. I tinc una assignatura pendent que em fa molta mandra, que és posar-me una pròtesi de genoll. Mentre pugui, aniré tirant sense operar-me’l.

Passem al seu grup municipal, que haurà de refundar-se. Per començar, canviar de nom, perquè ara es diu Trias per BCN. ¿Quin serà el nou nom?

Ho decidiran ells, però suposo que es dirà Junts per Barcelona o Junts per Catalunya.

¿Tem que, quan se n’hagi anat, s’obrin uns Jocs de la fam entre potencials alcaldables?

Tothom té ambicions, però hem demostrat durant aquest any que hi ha cordialitat i afecte entre nosaltres. Jo he acabat la meva feina amb una última decisió: que el president i la portaveu del grup municipal siguin Jordi Martí i Neus Munté. El partit ha de prendre una decisió, que dependrà de moltes coses. Tenim moltes incògnites.

Com si podrà tornar o no Carles Puigdemont ben aviat a Catalunya. Aquest dilluns va anar a veure’l per comunicar-li la seva marxa.

Ell va ser qui va fer que em presentés de nou i em semblava que havia d’anar a acomiadar-me i explicar-li la decisió que havia pres sobre Martí i Munté. I em vaig fer acompanyar d’ells dos i del president de la Federació de Barcelona, el regidor Joan Rodríguez.

¿I no van parlar ni tan sols del calendari per al nomenament de successor?

Li vaig dir que el més lògic és un termini d’un any.

Hi ha veus en el seu partit que afirmen que, tal com Puigdemont personalment va apostar per vostè com a alcaldable, també elegirà el pròxim alcaldable.

No sé si serà de manera personal, però és molt important que el futur candidat tingui el suport total del partit. No entenc que si perds no et puguis tornar a presentar.

Les travesses per aquesta tria estan en marxa des de ja fa uns quants mesos. I, en l’escenari d’una decisió pilotada per Puigdemont, sobresurt el nom de Josep Rius, l’únic regidor que és també diputat i a més a més vicepresident i portaveu del partit.

No faré cap travessa. No faria cap favor ni a qui nominés ni a qui deixés de nominar. Hi haurà bastanta gent que pot optar a ser candidat de Junts el 2027. Els que em coneixen ja saben quines simpaties tinc i que no intervindré. Deixo missatges clars, amb l’adjudicació de responsabilitats en el grup. Però evidentment cal elegir la persona més ben situada per guanyar les eleccions.

Digui’ns almenys quin perfil ha de tenir, segons el seu parer, el futur alcaldable.

Que treballi molt, que no miri les hores que hi dedica. I el més important i difícil: no guanyes si no aconsegueixes que la gent t’estimi. Són característiques especials de determinada gent, no té res a veure amb ser molt intel·ligent i estar molt preparat. És màgia pura.

Deixa vostè el consistori sense que s’hagin resolt les aliances d’aquest mandat.

Jaume Collboni ha d’explicar quina ciutat vol fer. Només diu que vol un govern de progrés. ¿És que els anys amb Ada Colau han sigut de progrés per a aquesta ciutat? ¡Han sigut un desastre! ¿Què farà per canviar-ho, posar cotxes de carreres al passeig de Gràcia? Això no és progressista, és d’una dreta espectacular. S’està ficant en un bon embolic per voler publicitar-se contínuament.

Fa un mes i mig semblava imminent un pacte PSC-ERC que avui segueix en suspens. ¿El veu viable?

No ho sé, però em sabria greu. Collboni podia haver governat amb mi, però no ho ha volgut de cap manera. Prefereix governar a precari i ho passarà malament. Creia que li aprovaríem coses igualment, que és com viure en una altra galàxia. Serem una oposició dura. He fet tots els papers de l’auca per buscar la col·laboració. Fins i tot vaig proposar a Ernest Maragall l’entrada de Junts i ERC al govern de Collboni, però em va dir que no podia decidir-ho sol.

Una lectura molt recurrent en l’entorn socialista és que Collboni confiava en vostè però no en el seu partit. ¿Creu que el factor Puigdemont frena pactes?

És ridícul. Fixi’s: a l’Àrea Metropolitana manen els socialistes i han fet govern amb tres partits més, entre els quals hi ha Junts. ¿Per què es pot fer a l’AMB i no a Barcelona? L’obsessió de Collboni i de Salvador Illa és impedir que Junts tingui poder. Són molt amables, però tenen molt clar que el seu èxit és el desgast de l’adversari.

La seva relació personal amb Ada Colau ha millorat molt a l’oposició. Ella ni ha marcat, ni l’han fet fora de cap manera. ¿Li ha donat algun consell?

Hem anat a dinar dues vegades. Són decisions personals de cadascú. Entenc que es quedi. Però també està en el seu dret de plantejar-se si vol continuar en política i com. Ella tenia una obsessió contra les portes giratòries... ¡Doncs jo en soc favorable! Cal poder entrar i sortir de la política amb tranquil·litat.

Notícies relacionades

Les semifinals de la competició de vela es decidiran ‘in extremis’

L’escenari de les regates canvia en plena carrera

Última pregunta, i no és gens fàcil. ¿De quin llegat està més orgullós, del seu pas per Barcelona o per Sanitat?

¡Home, això és trampa! Una de les coses més importants que he fet en la meva vida ha sigut crear el Servei Català de la Salut. I haver introduït les cures pal·liatives: el dret a morir sense patir avui sembla normal, però el 1981 no ho era. Pasqual Maragall és qui va tenir aquest paper de revolucionar Barcelona amb els Jocs Olímpics. Aquesta és la veritat. Jo vaig intentar corregir rumbs que creia equivocats, com la política d’habitatge, i vaig apostar per les smart cities per treure la ciutat d’una crisi econòmica important i un atur del 22%. I em satisfà la col·laboració extraordinària amb el Tercer Sector. Però soc un enamorat de la sanitat.