La captivadora Barceloneta de banys i berenadors

Col·locar la tovallola a la platja de la Barceloneta, un diumenge d’agost, és pràcticament una missió impossible. No obstant, fa 200 anys el panorama era molt diferent. Els barcelonins no es van començar a acostar a les platges fins a finals del segle XVIII. Els primers a remullar-se, tímidament, van ser els obrers. Les classes altes, que repudiaven els banys i el bronzejat, encara trigarien dècades.

La platja de Sant Bertran era una de les preferides per aquells primers banyistes. Allà, a prop del portal de Santa Madrona, va obrir el 1800 la primera casa de banys de mar de la ciutat. El 1823 es van inaugurar els primers banys de la Barceloneta, Can Solé, explotats per la Casa de la Caritat. Oferien banys de pila, o sigui, en banyera, amb aigua dolça i salada a diferents temperatures. Malgrat estar fora de les muralles, aquestes instal·lacions van adquirir gran popularitat perquè van ser les primeres a disposar d’un servei de transport propi.

El 1852, un bàndol municipal va prohibir als homes banyar-se despullats. A partir de llavors van proliferar les barraques de bany, unes casetes de fusta que oferien un lloc on guardar la roba i, al seu torn, facilitaven banyadors, tovalloles i productes de lavabo.

Quan la demolició de les muralles i l’ampliació del port va fer desaparèixer la platja de Sant Bertran, els banyistes es van traslladar definitivament a la Barceloneta. El 1855 van obrir els banys de l’Astillero i set anys més tard ho van fer els de Sant Miquel. Obra d’Elies Rogent, van ser els primers a destacar per les seves comoditats.

En l’últim terç del segle XIX va arribar l’eclosió dels anomenats banys d’onatge, que donaven accés directe a la platja, previ pagament. Acabarien copant tot el litoral de la Mar Vella, com es coneixia el conjunt de les platges de Sant Sebastià, Sant Miquel i la Barceloneta. L’estiu de 1872 es van inaugurar els Banys Orientals en un edifici neomudèjar d’August Font Carreras, arquitecte de la plaça de les Arenes. Considerats els més luxosos del moment, la seva gran piscina circular va causar sensació.

Després van venir els banys de Neptú, Junta de Dames, La Sirena i La Deliciosa, possiblement els més populars. En vista de l’èxit, el propietari va obrir el 1893 els banys de Sant Sebastià, que serien encara més cèlebres. Tenien una gran extensió de platja, envoltada per una palissada, on homes i dones es podien banyar junts, cosa que va provocar un gran escàndol. Als anys 20 es van ampliar amb noves piscines i un gran casino restaurant, a imatge i semblança del donostiarra.

Taules sobre la sorra

Notícies relacionades

Demanen dimissions per la deriva religiosa d’una escola de Terrassa

L’Església fa el primer pas per a la beatificació de Gaudí

Al costat dels banys de la Barceloneta van prosperar els venedors ambulants de fruita i peix fregit. Amb el temps, s’acabarien transformant als populars berenadors o xiringuitos, amb les seves taules directament sobre la sorra.

A partir dels 60, els banys van començar un lent declivi. Els de l‘Astillero van ser els primers a caure. Al seu lloc, al final del passeig de Joan de Borbó, es va aixecar un gran bloc de pisos. La transformació del litoral en els anys preolímpics va sentenciar els que resistien, juntament amb els berenadors. El novembre de 1990 el picot va fer caure els de Sant Miquel i va posar fi a una època que cada vegada menys barcelonins recorden en primera persona.