Barcelona i Istanbul: transport públic marítim versus urbanisme asfixiant

Barcelona no està repartida entre dos continents, ni està partida per la meitat per una via marítima internacional de les més transcorregudes del món, però això no significa que no pugui aprendre d’un dels trets més característics d’Istanbul: el seu sistema de ferris. Una xarxa amb encara més interès després de l’èxit del nou bus nàutic del Port Vell.

Com formigues que segueixen cada dia el seu camí marcat, l’estret del Bòsfor està sempre poblat per línies de ferris que connecten tota la ciutat de nord a sud i –sobretot– d’est a oest. Pel mateix cost que val un bitllet de metro o autobús, qualsevol habitant de la gran metròpoli turca pot desplaçar-se amb vaixell i de passada disfrutar d’un dels paisatges més icònics del món.

I val la pena. Cap al tard, vist des del Bòsfor i el Corn d’Or, el sol s’amaga darrere de les mesquites històriques del districte de Fatih i permet un descans dins d’una ciutat que, amb 17 milions d’habitants, mai ho fa. A Barcelona passaria el mateix: un hipotètic ferri que connectés la Zona Franca i el Fòrum veuria com el sol es pon darrere del Tibidabo i Montjuïc. I, millor encara, contemplaria l’alba en la línia de l’horitzó que separa cel i mar.

En transport públic marítim, però, Istanbul no és única: a Turquia hi ha altres ciutats que també han adoptat els ferris com a eina destacada per a la seva mobilitat. Esmirna és un bon exemple d’això: la ciutat té diversos ports als seus barris costaners i entre aquests viatgen diverses línies de vaixells, amb cotxes o sense, que serveixen per facilitar la mobilitat dels treballadors i –també– descongestionar les carreteres i autopistes.

A Istanbul i Esmirna és una necessitat imperiosa: les dues ciutats van multiplicar la seva població a finals del segle passat i la infraestructura sobre terreny sòlid va quedar curta. Així que, des d’aleshores, aquestes dues ciutats han desenvolupat i optimitzat el seu transport per mar, a més del soterrani.

EXPORT.

Aquest enorme creixement en poc temps, però, ha sigut també la creu d’Istanbul. La metròpoli, si se li descompta el Bòsfor, és un desert de ciment, sense espais verds ni zones per passejar o destinades a les activitats a l’aire lliure.

A diferència de Barcelona i d’altres ciutats europees, dona prioritat en el seu espai públic als cotxes i al creixement urbà que caracteritza els països en vies de desenvolupament: si hi ha cap metre quadrat de sòl disponible es destina a treure el màxim rèdit econòmic possible. Poc –o res– queda per a la vegetació, carrers per a vianants i zones d’esbarjo per als infants i veïns. Mentre que Barcelona pacifica part dels seus carrers més cèntrics, Istanbul els congestiona de cotxes i gent i botigues i cafès i autobusos. En això, és Istanbul la que ha d’aprendre de Barcelona.

Ara bé, sempre queda com a refugi el Bòsfor i la seva vora, que gran part d’aquesta vora és pública. I des d’allà és increïblement fàcil perdre’s entre els ferris que van de Kadiköy a Besiktas, i que després escalen estret amunt fins al mar Negre i els barris de pescadors de Rumeli Feneri i Beykoz.

Notícies relacionades

Els més petits tenen on escollir

Menjar a prop dels escenaris

Les opcions no acaben aquí: al sud, el transport públic porta a les illes dels Prínceps d’Istanbul, famoses per allotjar durant uns mesos, fa cent anys, el comunista Lev Trotski. I fins i tot cap a altres ciutats costaneres del mar de Màrmara, com Bursa i Bandirma.

Istanbul viu per i per al mar, i la seva existència, tant ara com en el passat, seria impossible d’entendre sense ell. Abans que Istanbul tingués ponts i metros i cotxes, l’única manera de creuar el Bòsfor era amb vaixell, i eren milers les persones que es guanyaven la vida en el passat fent el trajecte d’Europa a Àsia diàriament per transportar passatgers d’un costat a l’altre. Ara, aquest transport és completament públic i també representa un dels trets més característics de la ciutat entre continents.