Sant Pau afegeix a la ruta modernista una expo de la mudança del 2009

Gairebé un viatge en el temps

Domènech i Montner va aixecar el que al seu dia es va considerar el cim evolutiu de l’atenció sanitària, no només un lloc arquitectònicament exquisit, sinó, sobretot, airejat, amb espaiosos jardins al voltant dels quals, a cada pavelló, es tractava un gènere de malalties. El pas dels anys va acabar ocultant gran part d’aquesta magnificència. Les molt higièniques rajoles que cobrien sostres i parets van desaparèixer de la vista, ocultes després de parets falses i, per exemple, l’antiga Unitat de Cures Intensives, que ocupava l’antic Pavelló de San Salvador, avui visitable, era radicalment diferent quan els fotògrafs Robert Ramos, Ferran Sendra i Pere Virgili van rebre l’encàrrec el 2009 de documentar, en la mesura possible, aquell trasllat.

La missió principal era, per descomptat, portar un a un els pacients dels seus antics llits als nous, al novíssim edifici, cosa que significava per a molts d’ells gairebé viatjar en el temps. Quin canvi. La missió fotogràfica era, en aquest context, una cosa secundària. Podria fins i tot no haver-se portat a terme. De fet, va ser una idea d’última hora. Una bona idea, per descomptat, però a contrarellotge. Amb prou feines hi havia dates per realitzar aquest treball a cavall del fotoperiodisme i la documentació. Ramos, el cap de l’expedició, havia d’anar sol en principi, però no volia perdre’s instants irrepetibles pel simple fet de ser al lloc inadequat, així que va involucrar-hi un parell de col·legues de professió, Sendra i Virgili. De quina manera hagués sigut possible si no, per exemple, que aquest últim capturés aquell instant en què dos operaris s’emporten a pols el rètol lluminós de les urgències pels túnels de Sant Pau.

Va ser un treball frenètic, recorda ara Ramos. És clar, diu, per al personal mèdic aquells tres individus amb una càmera eren un element estrany enmig de la coreografia de lliteres i ambulàncies d’un costat a l’altre. Després hi havia el problema de la intimitat, que llavors es resolia amb una simple autorització dels pacients, si estaven en disposició de fer-ho, o dels seus familiars. Avui seria molt més difícil. A tots ells, tot i que sigui amb retard, val la pena donar-los les gràcies, perquè amb la seva presència a l’escena van reafirmar la importància del moment.

Una col·lecció més àmplia

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Ramos explica que aquestes 12 fotografies exposades al Pavelló de la Puríssima són només una mostra d’una col·lecció més àmplia que, per sort, atresora l’arxiu de Sant Pau per a qui sap què, quan i on. Passats 15 anys, té encara molt present la sensació de no donar l’abast amb tot el que passava davant el seu objectiu: els camions de mudances aparcats a les rampes d’accés als edificis, els malalts més saludables fent un últim passeig en pijama pels jardins, el gat que tenien mig adoptat les infermeres i a qui fins i tot li havien posat un nom... Té clar aquest record i, també, potser fins i tot més, la impressionant organització amb què tot allò es portava a terme, molt digna, per dir-ho d’alguna manera, de Domènech i Montaner, un geni del modernisme meticulós com pocs, que per fortuna per als estudiosos de la seva obra a dia d’avui, guardava perfectament ordenat fins al més mínim esbós que realitzava quan acceptava un encàrrec.

Les fotos, com s’ha dit dit al principi, són només una guinda temporal que es pot assaborir en un pavelló a mig restaurar. Així com el Pavelló de San Rafel ha recuperat el seu immaculat aspecte original i s’ha museïtzat de manera que recorda com estaven ingressats allà els pacients fa 100 anys, el de la Puríssima està com tot just sortit de la sala d’operacions, convalescent encara, cosa que no és dolenta si el propòsit és mostrar precisament aquestes 12 fotografies.