Barcelona i Paris: un pa inconfusible per copiar i festes d'enveja

IMPORT.

Pocs s’atreveixen a criticar-la, i encara menys a menysprear-la. La baguet és més que un pa: és un símbol de França, de la seva cultura i del seu estil de vida, però també pot arribar a ser un tema polític. És tal la seva importància al país gal que la seva recepta està regulada pel Ministeri d’Agricultura francès juntament amb la Confédération Nationale de la Boulangerie-Pâtisserie Française, i no qualsevol pot fer-se dir forner o a qualsevol lloc se li pot dir forn.

L’ús del nom boulangerie en un lloc de venda de pa està regulat per la llei del 25 de maig del 1998, que tenia per objectiu garantir una competència lleial per als professionals i no induir a error al consumidor final. És a dir, només es pot dir forn el local que elabora el seu propi pa des de zero. A diferència de Barcelona, on cada vegada més es recorre a masses congelades i el ritual d’acudir a una fleca i parlar amb algun veí durant l’espera s’ha anat perdent entre vides enfeinades i supermercats.

Per al Théo, un veí del districte 17 de París, és més que una tradició. Abans de tornar a casa, després d’un llarg dia de feina, visita al Hakim, el forner del barri. "Une baguette tradition bien cuite, s’il vous plaît", li diu, mentre el Hakim li respon amb la broma del dia sobre el punt de cocció del pa. "La baguet és sagrada. No es rosega pel camí. S’acompanya d’un bon formatge després de menjar", afirma. No hi ha res més francès que portar una baguet acabada d’enfornar sota el braç pel carrer. Com gairebé tot el que és important, també té el seu dia internacional: el 15 de juny.

Es calcula que a França es consumeix una baguet al dia per persona. Durant la Revolució francesa, es va decretar que tot ciutadà havia de tenir accés a pa de la mateixa qualitat, fet que va portar a l’estandardització de certs tipus de pa i a regular per llei la seva recepta, el seu preu i els seus comerços. Tot i que el consum de baguet ha disminuït en les últimes dècades, mai falta en una taula francesa, perquè, com popularment diuen, "la baguet és la vareta màgica de la vida".

EXPORT.

Igual que els francesos mimen la baguet, Barcelona hauria de blindar les seves festes de barri. Preservar la botifarrada popular a la plaça de la Vila, acompanyada d’un vermut o una birra al got creat per a l’ocasió. Protegir de l’extinció el dj que fa ressonar la Fiesta pagana, de Mägo de Oz. Fins a garantir per llei que tot ciutadà tingui festes al seu barri.

Notícies relacionades

Retrat del turista de congressos a Barcelona: europeu, quarantí, multirepetidor i que ja gasta 297 euros al dia

La bicoca i el xat de Collboni

Tot i que sembli impensable per a qualsevol nen, jove o avi català, a París els saraus de proximitat escassegen. Recórrer els barris per comparar quina festa ha sigut la millor és una delikatessen barcelonina que es valora més fora que in situ. Començar l’estiu amb les festes de Sant Roc, a la plaça Nova, a la catedral, seguir per les ja conegudes internacionalment festes de Gràcia, per acabar amb les de Sants, tot això en només 15 dies, és un privilegi i una mostra de vitalitat cultural. A qui encara li queda cos al setembre, pot continuar amb les del Poblenou i rematar amb magnificència amb les festes de la Mercè. És difícil recórrer-les totes, perquè Barcelona té unes 90 festes populars.

L’excepcionalitat no rau només en la quantitat, sinó en la dimensió comunitària. Fan que es llimin diferències entre veïns, que es reprenguin amistats i fins i tot que es reconciliïn parelles, a més, per descomptat, de generar nous amors, amics i veïns. Res uneix tant com mesurar el temps sense rellotge i deixar que l’hora d’anar a dormir la marqui la programació d’actes. Als afortunats que disfruten d’aquests petits grans esdeveniments del teixit social potser els sembla una exageració plantejar que Barcelona podria exportar les festes de barri a la resta del món. Però milers de barcelonins escampats per altres ciutats globals ho veuen molt clar des de la distància.