‘Souvenirs’ obscens i menjar ràpid

Per cada metre d’altura de la Sagrada Família (i la torre dedicada a la Verge avui és, fins que es coroni la de Jesús, la més alta, amb 138 metres) hi ha als voltants del temple una botiga dedicada al turisme, ja sigui de souvenirs (cada any que passa són més inconcebibles), de fast food en qualsevol de les seves versions, de canvi de moneda, de productes cannàbics i de, per exemple, lloguer de bicicletes i patinets. Vaja, res a veure amb el teixit comercial que s’espera d’un barri en el qual viuen més de 50.000 veïns. La xifra és aproximada, segons fins on s’acordi que arriba el perímetre d’influència de la basílica, però una pacient exploració entre Roselló i València i entre Sardenya i Lepant ofereix un retrat de 138 establiments en els quals es pot comprar (pobre Gaudí, que era auster i beat) imatgeria sexual de pèssim gust i menús que cap dietista aconsellaria sota cap dels conceptes.

L’entorn del temple expiatori (recordem-ho, perquè això és el que és), que va començar a construir-se fa més de 100 anys pels pecats que acumulava aquesta ciutat, sembla extret d’una distopia turística, però és ben real. Els souvenirs que s’ofereixen als visitants són d’allò més desconcertant: competeixen tota una col·lecció de roba interior i samarretes que es mostren als aparadors i en les quals, per exemple, es proclama l’amor per les fel·lacions, les prostitutes, els pits grans, les dones madures i els fal·lus, i tampoc falten, com en l’Espanya que semblava haver quedat enrere, els acudits de marietes.

Un altre clàssic

La banalització del consum de drogues, sobretot de la cocaïna, és un altre clàssic al voltant de la Sagrada Família. Aquest any, la gran novetat comercial potser són els imants de nevera i els obridors d’ampolla amb forma de grotesc penis, però, de tan indesxifrable, pot ser que la primera posició de l’incomprensible l’ocupi una de la mida d’una matrícula de cotxe en la qual s’ajunten tres imatges: un cor, una silueta de la Sagrada Família i una jove de genolls en una posició sexualment provocadora. No és fàcil d’entendre què vol dir. ¿Camina de genolls en direcció al temple a la recerca de perdó? No ho sembla.

A la cantonada del carrer de Sicília amb Provença, o sigui, a una illa de distància de la gran atracció turística del barri, hi ha una gelateria que encara conserva al costat de la porta el cartell original dels seus productes. És gairebé una peça de museu. Està allà des de 1963. Aquest establiment, que va refrescar els estius dels nens de mig barri durant una època, no està inclòs, per descomptat, en la llista de les 138 botigues abans citades. Això seria un insult. La seva menció ve al cas per recordar que la metamorfosi comercial dels voltants de la Sagrada Família és més recent del que sembla. Quan a cavall dels segles XX i XXI van començar a acumular-se els primers negocis de fast food i souvenirs als carrers de Provença i de Mallorca, algunes veus van reclamar una regulació, un numerus clausus d’aquesta mena d’activitats. La resposta municipal va ser que no era necessari. Governava llavors el municipi Joan Clos, que va menysprear la idea d’aprovar un pla d’usos al barri. No és que no cregués en l’eficàcia d’aquesta mena de plans. De fet, en aquelles dates en va aprovar un per a Ciutat Vella, però no per limitar aquesta mena de comerços. Era un pla d’usos que posava fre a la proliferació de locutoris. La ciutat començava a rebre un important flux d’immigració estrangera i l’ajuntament va témer que la situació alterés el teixit comercial del Raval, el Gòtic i la Ribera. Els locutoris van ser un boom passatger. En canvi, les botigues de records, no.

Llicències flexibles

Notícies relacionades

Quatre equips en disputa

Les joves promeses de la Copa Amèrica

La xifra de 138 negocis vinculats al turisme als voltants de la Sagrada Família no es pot certificar amb dades de l’ajuntament, senzillament perquè desconeix quants n’hi ha. En poques ciutats les llicències administratives són tan flexibles com a Barcelona. Hi ha gelateries amb permís per ser fruiteria, amb l’excusa que suposadament fan servir fruites per elaborar els seus productes. I, en el que ja és un cas molt cèlebre, hi ha un munt de botigues cannàbiques que als despatxos municipals figuren com a floristeries.

El paisatge canvia radicalment de nit. Quan es pon el sol comença, per dir-ho d’alguna manera, la glovalització, amb v de Glovo, ja que les hamburgueseries i altres fregits arrodoneixen a l’alça la caixa de la jornada amb comandes per emportar. És l’hora de les bicicletes, les dels repartidors, i també les que alguns turistes han deixat aparcades de qualsevol manera, sense solta ni volta. En qualsevol cas, res a veure amb el que passa durant el dia.