Barcelona i Roma: cine assequible versus regulació del turisme

IMPORT.

Bar celona i Roma són dues ciutats mediterrànies que comparteixen una cultura de vida a l’aire lliure, especialment a l’estiu. Aquesta realitat ha sigut aprofitada per la ciutat italiana en els últims anys per posar en marxa un gran nombre de cicles de cine a l’aire lliure, gratuïts o a preus baixos, en tota la ciutat –des del Colosseu fins a les perifèries– per alleujar i entretenir la població quan el sol cau i la calor finalment s’atenua. Una oferta que podria inspirar Barcelona, on les projeccions estivals de títols mainstream tenen gran èxit però no sempre són assequibles.

Un dels esdeveniments estrella a Roma des de fa tres anys és el cine a l’aire lliure al temple de Venus, una esplanada delimitada per les columnes del santuari més gran de l’Antiga Roma, en ple Fòrum, entre la basílica de Maxenci i el Colosseu. Per iniciativa del Parc Arqueològic del Colosseu i la Cineteca Nacional, aquest any es va projectar Quo Vadis en un programa de pel·lícules centrades en la postguerra italiana.

Un altre cas són les cartelleres proposades per la Fundació Cine per a Roma, que aquest any han ofert –també de manera gratuïta– pel·lícules internacionals a cinc barris diferents de la ciutat. Va incloure àrees perifèriques com el difícil barri de Tor Bella Monaca, així com el bonic parc dels Aqüeductes, on es van projectar films com Forrest Gump, de Robert Zemeckis, i Els tres dies del còndor, de Sydney Pollack.

A més, hi ha hagut una gran participació a la cèlebre plaça de San Cosimato, al Trastevere, un dels barris més en voga de la capital italiana. Aquí, els joves del Teatre America han organitzat no només projeccions de pel·lícules, sinó també esdeveniments amb actors i directors de cine italians i de fama internacional, així com activitats per a les famílies.

Les possibilitats no s’acaben aquí. De fet, entre les iniciatives privades ha destacat aquest estiu Viva il cinema!, que va proposar una cartellera amb films recentment estrenats als festivals de Venècia i de Cannes. Preu del butlleta: 3,5 euros, una quantitat reduïda gràcies al suport de l’Estat italià i de la Unió Europea amb l’objectiu d’incentivar el cine a Itàlia.

EXPORT.

L’èxit i la bellesa de Roma, no obstant, també s’estan convertint en un problema per a la ciutat. La raó és que, com passa a Barcelona, la capital d’Itàlia pateix cada vegada més pressió pel turisme de masses, cosa que –amb més ímpetu des del final de la pandèmia dela covid– està buidant el centre dels seus habitants i ha convertit l’accés a la vivenda en una gran preocupació. No obstant, fins ara l’arribada de visitants no ha sigut objecte de noves regulacions específiques ni hi ha hagut mobilitzacions socials que apressessin a fer-ho.

El primer intent és recent. L’any passat, la ministra de Turisme, Daniela Santanchè, va promoure a escala nacional una nova regulació que va augmentar els requisits perquè els propietaris converteixin en pisos turístics els immobles. La mesura, però, ha sigut criticada per no haver fixat un límit màxim al nombre de vivendes turístiques que hi hauria d’haver a les ciutats italianes, sobretot a la densa Roma.

Notícies relacionades

"Som companyes i som amigues"

La Sagrada Família brinda als cecs una visita tàctil

Ara que Itàlia fa el pas, la seva capital podria inspirar-se en les polítiques de Barcelona en aquest àmbit. D’una banda, les restriccions en vigor en el sector hoteler i, de l’altra, la recent decisió d’erradicar el 2028 les 10.000 llicències de pisos turístics que té actualment la ciutat. Les dues mesures, malgrat no ser una solució completa per a l’accés a la vivenda, han posat sobre la taula una urgència que també pateix Roma: garantir que les persones que viuen de manera estable a la ciutat puguin llogar un pis sense haver d’enfrontar-se a pujades desproporcionades.

El precedent de Barcelona –a banda del veto de Nova York als apartaments– va ser assenyalat recentment fins i tot per Avvenire, el diari dels bisbes italians, com a exemple de ciutat en la qual aquest problema de caire socioeconòmic marca l’agenda política.