Estación de llegenda
La llegenda de Rocafort reneix de la mà d’una pel·lícula de terror
El 1924, amb l’L1 en construcció, es va produir un ensorrament mortal: 11 morts
En els crèduls anys 70 es va consolidar el mite que a les andanes i túnels d’aquesta parada de la línia 1 habitaven fantasmes. Divendres s’estrena ‘Estación Rocafort’, de Luis Prieto.
Filmax (la mateixa productora que a través del REC de Jaume Balagueró ja va convertir la Casa Argelich de la Rambla de Catalunya en un destí de peregrinació dels mitòmans del cine de terror) acaba de ressuscitar una llegenda urbana que començava a fer malves. És la de la maledicció de l’estació de metro de Rocafort. Durant els 70, una dècada crèdula com poques, d’albiraments d’ovnis, d’Uri Geller suggestionant mig Espanya amb una cullereta i un rellotge i de cases encantades a tot arreu, es va fonamentar la llegenda que a les andanes i túnels d’aquesta parada de la línia 1 habitaven fantasmes. S’estrena divendres vinent Estación Rocafort, i això no és, queden advertits, una aproximació als encerts i imperfeccions cinematogràfics del film, sinó un acostament al lloc i al mite, perquè d’aquell lloc de la xarxa del suburbà es diuen grans mentides i s’obliden, no obstant, interessants veritats.
De la trama de la pel·lícula, com és preceptiu en tota preestrena, és millor no explicar gaire per no aigualir els ensurts els amants del gènere. Només dir que la dirigeix Luis Prieto i que la protagonitzen el sempre solvent Javier Gutiérrez i la jove Natalia Azahara. I només afegir una informació que pot fer parlar molt. Tot i que està rodada realment al metro de Barcelona, amb localitzacions formidables (¡quina estètica ofereixen sempre les bifurcacions de vies!), l’estació de Rocafort brilla per la seva absència. S’intenta fer passar per altres andanes i vestíbuls de la ciutat. No només això, sinó que fins i tot d’altres línies, com l’L4, la groga per a tot barceloní, no la vermell sang, l’L1.
Cal disculpar Prieto i el seu equip. És Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), gelós guardià del suburbà més enllà de la lògica per motius de seguretat. De fet, cal agrair al director que mostri en pantalla llocs inaccessibles, com el recòndit magatzem on se suposa que s’atresoren les restes del parc d’atraccions de Montjuïc, una altra llegenda que donaria per a una altra pel·lícula.
El cine és així. També Indiana Jones es plantava a les portes de Petra per buscar el calze de Crist, com si allò no fos un lloc reconeixible per qualsevol, però amb aquesta tècnica s’evita l’ocasió de convertir l’aparentment anodina Rocafort en un lloc de visita, com ho és encara a Washington el 3.600 de Prospect Street Northwest, la casa de L’exorcista, o les Shakespeare Steps del Bronx, on ballava el Joker. El morbo mou multituds. Llocs com aquests arriben a la categoria de referencials. Sense anar tan lluny, inevitablement va ser notícia a la premsa al març que un fons d’inversió (això sí que pot ser terrorífic de vegades) acaba de comprar el 34 de la Rambla de Catalunya, el bressol de la saga REC.
Coses que no són veritat
El que dèiem: els aficionats a l’ocult asseguren coses de Rocafort que no són veritat. No és l’estació de metro amb més suïcides, argument que s’esgrimeix per justificar el suposat mal rotllo nocturn que causa entre alguns empleats de TMB. En realitat, aquesta trista plusmarca l’ostenta Hospital Clínic, lloc sovint de males notícies per als pacients i de pèssimes conseqüències –que de vegades s’oblida– per als que salten i per als conductors del ferrocarril suburbà. Aquest sol ser un tema mig tabú, per això té un enorme valor documental l’entrevista que en aquestes pàgines va fer Toni Sust a un motorista del metro (així els anomenen en l’argot de l’ofici) que va veure fins a vuit persones saltant a les vies al llarg de la seva trajectòria professional. Cap d’elles a Rocafort. En una ocasió, tan bon punt va sortir d’una baixa (més que lògica) després d’un episodi, va tornar al treballar i, en la cinquena estació, el seu primer dia d’incorporació com a motorista, va veure un altre suïcidi.
¿Quin cimenta, per tant, la llegenda de Rocafort? Això ho té molt ben arxivat Manuel Marina, d’un temps ençà especialista i guia ocasional de les històries del metro. El 1924, durant la construcció de l’L1, hi va haver un ensorrament mortal, però aquell fatal accident, en el qual van morir 11 treballadors, era més a prop del que avui és l’estació d’Urgell que no pas de l’estació de la pel·lícula. 12 anys més tard, amb l’esclat de la Guerra Civil, Rocafort va ser, com la resta del metro, un refugi durant els bombardejos de l’aviació italiana i, a més, eficaç, tot i que el trajecte a la carrera fins a les escales del suburbà podia ser molt perillós. Ho va ser. En aquella cantonada de la Gran Via van morir diversos barcelonins i, a tall de curiositat, fins i tot un burro de càrrega, que va sortir disparat contra el segon pis de la façana del 451 de l’avinguda. La taca de sang va quedar a la paret força temps, fins que les queixes dels veïns, que no volien recordar allò tothora, van fer actuar les autoritats municipals.
Als anys 60, explica Marina, un nen va cometre la imprudència de baixar a les vies a buscar una pilota. I entre els morts de Rocafort se suposa que cal sumar també més d’un invident, més que res per la proximitat de l’ONCE. Però llavors van arribar els 70. El paranormal es donava per inqüestionable en aquells temps en què, vet aquí la cosa, gairebé de forma consecutiva hi va haver quatre suïcidis a Rocafort.
La força de la suggestió
No és llegenda urbana que, a partir de llavors, hi va haver treballadors que van interpretar com fora de l’explicable algunes petites incidències. "Ves a saber. El monitor de vigilància parpelleja un moment i no saps si és un fantasma o una avaria de l’equip", explica Prieto, el director del film. Igual que meigas haylas a Galícia, en el telèfon del realitzador hi ha bastants missatges de treballadors que, sabent que abordaria el cas de Rocafort, li van explicar les seves experiències inquietants al respecte. La suggestió és una força molt poderosa. La qüestió és que el guió només fa servir Rocafort com a punt de partida d’una sèrie de successos que no tenen res a veure amb l’onada de suïcidis. És una mica més alambinat. Sense entrar en detalls, l’acció viatja a Mèxic, terra propícia per anar d’excussió cinematogràficament a l’altre món.
