L’inclassificable White Rabbit
Va obrir les portes a mitjans de maig al 55 del passeig de Gràcia, i des d’aleshores ha aconseguit positivíssimes crítiques entre els seus fins ara principals visitants, o sigui, turistes sobretot.
White Rabbit, inclassificable nou museu de la ciutat, va obrir les portes al públic a mitjans de maig, i des d’aleshores ha aconseguit positivíssimes crítiques a internet entre els seus fins ara principals visitants, o sigui, turistes sobretot, ja que aquesta (hi cal insistir) inclassificable nova atracció de la ciutat és al 55 del passeig de Gràcia, d’un temps ençà un carrer més per a estrangers que per a públic local.
Volen revertir aquesta situació els responsables del White Rabbit OffMuseum, o, coma mínim, equilibrar la balança, és a dir, que aquest espai no passi inadvertit per als barcelonins, perquè, en honor a la veritat, trobaran entre les seves parets picades d’ullet indesxifrables per a algú de fora. Fins i tot al lavabo, que ja és dir. És per aquesta raó de pes, per equilibrar la balança de les visites, que, entre altres promocions, l’equip que capitaneja Quique Vives, el director, ha començat a amagar entrades per la ciutat. Un joc, sí, però amb premi.
Val la pena primer recapitular. Allò, el 55 del passeig de Gràcia, van ser les galeries comercials més atractives de la ciutat, el Bulevard Rosa. Es van inaugurar el 1978, quan aquesta avinguda estava en les seves hores més baixes, d’una banda perquè moltes de les plantes baixes estaven ocupades per anodins bancs, i, de l’altra, perquè Gaudí llavors amb prou feines despertava interès. El Bulevard Rosa, a la seva manera, va encebar la bomba d’una vida comercial aleshores que, tret de per l’excepció de Vinçon, el Drugstore i d’alguns cines, estava molt ensopida. Quan el 2017 va tancar les seves portes, el passeig de Gràcia era radicalment diferent, una fotocòpia de qualsevol carrer del luxe de la resta del món, vaja, cosa que encara és avui, així que l’obertura ara del White Rabbit fins i tot pot ser observada amb curiositat botànica.
Doncs això. A través de les seves xarxes socials, Instagram i TikTok, els responsables del museu desafien els barcelonins a descobrir aquesta curiositat. Ho fan també amb col·laboracions esporàdiques amb la colla del Razzmatazz i també han buscat, per repartir entrades gratuïtes, la complicitat d’un d’aquests tallers que aquest últim lustre han situat Barcelona com una de les ciutats amb millors gelats del món, el Paral·lelo del carrer de Sèneca.
Res de tot això, és clar, respon a què és White Rabbit. Per als turistes és, poc o molt, un curs de postgrau en les singularitats de la cultura local, vaja, l’abecé de les seves tradicions més inexportables, com fer ballar ous a la punta d’un raig d’aigua i amagar figuretes humanes defecant en una cosa tan sagrada com la representació del naixement de Jesús, però també és una aproximació a com a Barcelona la part canalla i la formal poden donar-se la mà de vegades.
Els urinaris
Notícies relacionadesD’això últim pot ser que no hi hagi un exemple més indiscutible que la Fura dels Baus, companyia de teatre que en els seus inicis literalment terroritzava alguns espectadors o els causava una angoixa pròxima a la nàusea i que, no obstant, amb gosadia per part de les autoritats municipals va ser triada per a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics del 1992. Expressament per al White Rabbit, la Fura ha aportat tres hipnòtiques peces.
En aquest tipus de ressenyes sempre és millor recomanar la visita i no revelar gaire. Només una cosa, el lavabo, perquè va ser suggerit al principi. Això ho recordaran només els més madurs del lloc, els que van viure la Barcelona dels 90, on rere l’estela de modernitat que van obrir els Jocs es van inaugurar una constel·lació de locals en els quals prendre una copa i ballar i que tenien el denominador comú del disseny, una cosa a què no eren aliens ni tan sols els urinaris. Els del Nick Havanna van ser tot un Everest en aquest sentit. Un vidre de mirall permetia orinar de cara al públic. No ha anat tan lluny White Rabbit, però la seva proposta és un altre vuitmil en aquest camp. Un botó gegant rep els visitants amb una advertència. No el toqueu. És clar, ningú resisteix la temptació. El que passa a continuació hauria sigut la repera als anys 90. Queden avisats.
