Els Mr. Wonderful de carrer

Es multipliquen per autobusos, metros, cartells, pilons. Missatges que arrencarien un somriure fins i tot a Pablo Motos quan li parlen de Broncano. Somriure és gratis, anima un senyal. Seient a prova de penes, llegeixes al bus. Et deixo aquí una abraçada per si et fa falta, s’ofereix en una sala d’espera d’hospital. Teràpia de carrer amb què agafar forces per tornar a la feina i fins i tot a atrevir-se a comprar pinyes al Mercadona. Hi ha artistes virals que aixequen l’ànim pels carrers de Barcelona més que 10 tasses juntes de Mr. Wonderful. Barna amb gust –animen– no pica.

#PalabrasPegadas. Fa sis anys que van aparèixer per carrers i xarxes. "Contacte humà de la vella escola", defineix qui les enganxa. Són microtextos fets amb retolador amb punch viral. A Instagram supera els 73.000 seguidors. Cinc milions de visualitzacions només l’últim mes. Saviesa pop manllevada de cançons, poemes, frases de terrossos de sucre, converses de mercat, algun consell de mare, molt Manolo García. Reemplaçable –assumeix un missatge–, però irrepetible. El més vist en xarxes: Tant de bo et facin riure tot el que has plorat.

Tant es poden veure a Barcelona com a Roma, Noruega o les cascades del Niàgara. Qui va idear el hashtag porta els comptes en un mapa: s’han replicat en més de 200 localitats de 30 països. ¿El seu objectiu? "El somriure –respon–. Alegrar. Acompanyar, generar emoció. Crear un efecte de microabraçada".

Campanyes solidàries

Respon per escrit. Per mail, no amb adhesius. Es nota que escriu també sense enganxar. Ha ajudat a pagar bona part de la hipoteca del seu basar de confiança. Es continua aferrant a l’anonimat, tot i que el que fa és "vandalisme de baixa intensitat" (són adhesius arrencables). Però és el que li agrada de #PalabrasPegadas. "Que no té gènere, ni edat. No té nom, ni egos". Tampoc ànim de lucre. Aquesta tardor vol organitzar alguna campanya solidària. Ja li demanen frases en format imant de nevera.

Et desitjo el que et mereixes, et deixa pensant una estona per la Rambla. Seient reservat per somiar, anuncia un adhesiu al metro. Res és el que sembla –adverteix un senyal–, tret dels gilipolles.

Tot va començar entre trajectes de metge a metge per Barcelona. Estiu del 2018. "Una època de seriosos problemes de salut que es van allargar en el temps –recorda– i em van portar a perdre la feina i a estar al caire de l’abisme". Un dia, ordenant papers, van aparèixer uns adhesius en blanc. "Els vaig omplir de paraules –relata–. I els vaig començar a enganxar en els trajectes que feia per anar a les diferents consultes sense imaginar que la gent desenganxaria el nas del mòbil i els veuria".

Els van veure. I se li van afegir desenes de "cal·ligrafies", així les anomena. "No som un moviment organitzat. Simplement són persones que han trobat en el # un espai on comunicar(-se)". És una cosa balsàmica i addictiva, promet. Té una carpeta de l’ordinador amb 1.796 fotos pendents de publicar fetes en els últims tres mesos per Roma, Edimburg, Oslo, Berlín... El hashtag està obert a qui vulgui utilitzar-lo, anima. Només hi ha tres regles: no es publica res d’Alejandro Sanz ("és de les poques coses en què soc inflexible"), res de Coelho (el seu "arxienemic") i res enganxat en patrimoni artístic.

¿I si després és mai? Aprofita ara, incita un piló de la Rambla. El món ja és una merda –lamenta un senyal al costat de la Casa Batlló–, no ho siguis tu també. Han caigut tres noves frases aquesta setmana. No sé tornar a casa sense vandalitzar una mica, riu. N’hi ha moltes, molts adhesius antics que encara resisteixen. Mai falten a la plaça de Catalunya, la Rambla, la Gran Via i el Gòtic, promet.

Encara sent "vertigen i incredulitat", confessa. Molta "responsabilitat". "Em continua emocionant quan algun centre educatiu utilitza com a instrument didàctic el format #PalabrasPegadas", explica. "I m’emociona cada missatge de pacients o familiars parlant-me del que ha suposat per a ells trobar a l’hospital un Et deixo aquí una abraçada per si et fa falta. És en els moments de fragilitat i incertesa quan un petit gest pot provocar un somriure". Encara continua creient –diu– en el valor de la paraula.

Tanta gent increïble creient-se brossa –resumeix una de les #PalabrasPegadas recents més cèlebres– per culpa de gent brossa que es creu increïble. Està treta (amb permís) d’un grafiti de carrer de Suckss. Així es fa anomenar a Instagram. Un altre pou de saviesa de carrer. S’ha convertit en el justicier viral del Raval. Fa més de cinc anys que grafiteja missatges amb clatellot social i milions de visualitzacions. I sí, també li agrada veure’s en format adhesiu de carrer. "No hi ha millor lloc per enviar un missatge que el carrer", assenteix. "A cada persona li arriba d’una manera diferent".

Espero que el que estàs buscant –et crida una paret– sigui millor que el que estàs perdent. Tant causa irritació socials com grafiteja poemes d’amor o deixa missatges per rumiar a peu de contenidor. Les promeses ens trenquen a nosaltres, revela un mirall abandonat. ¿On va un –es llegeix al costat d’una escala– quan no vol ser enlloc?

Optimisme enllaunat

"Ens agrada l’espai públic com a medi d’expressió", en diuen d’altres habituals dels carrers: Me Lata. Joc de paraules complet: Me Lata El Corazón. "El carrer és compartit –afegeixen–, un lloc on podem aprendre els uns dels altres, influir-nos, trobar-nos, buscar-nos, enriquir-nos".

Darrere de Me Lata hi ha una parella amb dos fills. Fa una dècada que donen la llauna –literalment– amb missatges optimistes. Una llauna reciclada per lletra. Avui és el dia. Pensa en gran. Ets la pera. T’estimo.

Notícies relacionades

Barcelona plantarà 2.000 arbres ara i 7.500 fins al 2026

L’Audiència reobre la causa contra la incineradora Tersa

"L’optimisme no ve mai malament –justifiquen–, una miqueta de bon rotllo sempre va bé, i si ve carregat de color, millor". Ells el que pretenen –solen repetir– és "humanitzar la ciutat".

A part de les descobertes de carrer, el seu optimisme enllaunat es pot veure i comprar a Artevistas Gallery (passatge del Crèdit, 4 i Barra de Ferro, 8). El seu no és un projecte, confessen, "és un estil de vida, una diversió, una necessitat... Practiquem l’art efímer. Amor etern".