Carme Solé Vendrell: "Pinto nens pel dolor que em va causar la mort de la meva mare"

¿Què la va portar a il·lustrar?

Jo volia fer teatre. La meva mare va morir de tuberculosi quan jo tenia 9 anys. Ella sempre deia que jo dibuixava molt bé i que li agradaria que aprengués a dibuixar. Em van fer estudiar Comerç. Amb 15 anys i un dia em van posar a treballar en un despatx i allà m’hi moria. Era la Companyia Anònima de Productes Africans, importaven fusta de l’Àfrica. El meu pare es va tornar a casar, esperava un fill, i ella havia de fer llit. Algú havia de fer les feines de casa, vaig preferir això que les fustes.

A més, també estudiava a l’Escola Massana.

Al principi, a aprendre a dibuixar. Després ens feien modelar, i després decidies quin ofici feies. Jo cada any volia canviar i vaig acabar a pintura, cosa que m’agradava. Em van ensenyar a estilitzar. A simplificar una forma. És el que més em va servir després: sempre he sigut molt austera en el dibuix. El meu primer dibuix el vaig publicar a Cavall Fort el 1967.

¿Quan va baixar del barri d’Horta a l’Eixample?

Als 44 anys em vaig separar i vaig venir aquí. Amb Jaume Escala [músic barceloní], em vaig enamorar. Aquí vaig conèixer tothom de la música.

¿Com ha vist la transformació de Barcelona?

Ha canviat un horror. Horta era un barri sense cotxes, els nens podien anar sols sense problemes. L’Horta d’ara està molt bé, però em costaria tornar-hi, tindria la sensació que torno a morir allà [riu].

¿Què ha millorat i què no?

Barcelona era grisa. No és que enyori allò, però ara en aquest barri on visc ja no hi ha gent d’aquí, tot és gent de fora, tot són brunchs i això desnaturalitza la ciutat.

¿La ciutat turística és imparable?

Crec que cal frenar no els turistes, tots n’hem sigut. El que cal frenar són els lloguers. Que no et facin fora de casa. En aquest edifici els de baix han hagut d’anar-se’n.

¿Viu de lloguer o és propietària?

De lloguer, amb contracte indefinit. Va morir la propietària de l’edifici i el va comprar un fons d’inversió d’aquí. I els inquilins se’n van.

A Barcelona també arriba un perfil estranger diferent, que és el de la immigració.

Crec que és més acceptable la immigració, que busca una sortida a la seva vida. Els altres no, els que treballen per internet amb sous alts no deixen res, ni tan sols parlen els idiomes que es parlen a la ciutat.

¿Per què els nens? ¿Per què són el centre de la seva obra?

Quan se’t mor el pare o la mare sent petit, com a mi, et fas més gran de cop, però el nen queda sempre.

¿La mort de la seva mare va ser decisiva perquè vostè dibuixés?

Sí. Pinto molts nens que són nens de guerra, que busco als diaris, aquest nen que diu pinta’m. Ho faig per donar-los veu però, en realitat, també hi ha el dolor per la mort de la meva mare. He mirat de tenir resolta la mort de la meva mare, però no es pot, és una cosa que sempre hi és. Et queda.

Li queden records d’ella.

La recordo molt bé. Quan tenia 2 anys la meva mare va desaparèixer de casa. Ningú ens va explicar res del que passava, i jo no parlava. Em vaig quedar muda. La meva mare va enviar una carta a la seva germana des del sanatori. Li va dir: "Estic contenta perquè veig que la Mitama torna a somriure". Perquè jo no sabia dir Maria Carme i deia Mitama. Quan vaig dir aquesta paraula en veu alta, al llegir aquesta carta, fa tot just 15 anys, em va venir una plorera, perquè els sons, com les olors, et tornen al passat. I al final vaig fer el llibre Mitama i la cançó del mar, l’últim que he fet.

La seva obra ha sigut, doncs, un intent de mantenir viva la mare...

Sí, sí. Jo no hauria fet el que he fet si la meva mare no hagués mort. Al pregó de la Mercè en parlaré molt. Recordo que, a l’escola, una monja em va fer escriure una redacció amb el títol Davant el cadàver de la meva mare. I me la va fer llegir en veu alta, davant totes les nenes de la classe. Vaig estar tot el dia allà. No volia anar a casa, sabia que no veuria mai més la mare. El mai més és una cosa molt bèstia.

El padró indica que al 80% de les llars barcelonines no hi viu cap nen.

És una tragèdia, un drama. Els nens són el millor que tenim, el futur, l’esperança. Veig terrible que la gent aquí tingui gossos en lloc de nens. Els cuiden com a nens. I el gos tampoc s’ho mereix, perquè és un gos i ha de ser tractat com a tal, no portar-lo en cotxet. Jo vaig tenir un gos fantàstic, me’l vaig emportar a Horta. M’agraden els gossos. Quan va morir no en vaig voler més: et fas un fart de plorar.

¿Ha tingut la vida que volia?

Tinc 80 anys i sí, no em puc queixar. Ha sigut dur, perquè dibuixar és dur. Il·lustrar García Márquez va ser un privilegi. El meu editor de Taiwan va demanar a l’agència de Carmen Balcells si podia il·lustrar La luz es como el agua. Van ensenyar els meus dibuixos a Gabo i ell va dir que sí. El vaig conèixer a Barcelona, devia de ser el 1998. Simpàtic. Li va dir a Balcells: "Aquesta dona ha d’il·lustrar les cobertes de tota la meva obra". I Balcells em va enviar un mes a la seva casa de Cadaqués a llegir tota l’obra de García Márquez, malgrat que ja ho havia llegit gairebé tot.

La La lluna d’en Joan ha sigut el seu llibre més editat.

Va ser el segon del qual també vaig fer el text, després d’El nen del paraigua. Un altre llibre molt important per a mi va ser Els nens del mar, de Jaume Escala. És el que més em va fer canviar. Vaig començar a pintar nens gitanos i després nens de guerres. Ho vaig fer abans de La croada dels nens, de Bertolt Brecht. En una presentació d’Els nens del mar a França, un nen d’una escola amb alumnes de famílies desestructurades em va dir: "És la primera vegada que veig un llibre que parla de mi". Encara se’m posa la pell de gallina.

¿Com se li va acudir posar els nens del Why? als carrers?

Quan vaig començar a pintar-los, el Jaume em va dir que per què no els treia al carrer. Els vam començar a col·locar en balcons d’amics. Després ens trucava gent demanant-los. Quan ja n’hi havia una dotzena de penjats el Jaume va proposar posar el Why?

¿Té intenció de ser una pregonera polèmica? Hi ha precedents diversos i per motius diferents.

Notícies relacionades

MATEO VALERO: "Podrem dissenyar els primers xips d’Europa"

JAUME COLLBONI: "Hem decidit ser una ciutat de ciència"

M’han demanat que parli de la mirada del nen, evidentment faré denúncies. Potser criticaran que parli massa de la meva infància.

No serà per això. ¿Que el cartell de la Mercè tingui un nen com a protagonista és casual?

M’agrada el cartell. És molt lliure. I és una casualitat total, molt forta: el nen plora, i quan veu gegants deixa de plorar. I jo recordo estar malalta de nena i veure gegants des del balcó: el meu pare va demanar que ballessin a prop i és la mateixa imatge.