L’esperit de Zeleste reviu travessant generacions

Molt abans que es parlés de mestissatges musicals, i quan la rumba catalana encara era un artefacte sense homologar, fa 50 anys, tot això ja es distingia amb alegria a la sala Zeleste d’Argenteria, seu d’una Ona Laietana plena de músics virtuosos i aventurers. Alguns d’ells, i uns quants fills i nets artístics, es van reunir ahir a la nit a l’avinguda de la Catedral, acollits per la Mercè, en el tribut Els 50 de Zeleste, amb la presència de la vintena llarga d’integrants del Liceu Gran Ensemble.

Un homenatge frondós, dirigit per Sergi Vergés i Toni Vaquer, que va recalar en diferents estacions, fins a set, del relat laietà. Per començar, un Qualsevol nit pot sortir el sol, òbviament sense Sisa (que ja fa un temps que va advertir que se n’anava amb globus i que no comptessin amb ell per a cap sarau més), amb Joan Colomo recorrent la desfilada de figures de còmic entre els suaus onatges de les cordes, els metalls i el cor.

Veus de moderna planta i llegendes de l’escena: Xavier Batllés i Dave Pybus, que van integrar un grup crucial, l’Orquestra Mirasol, reflotant aquell To de re per a mandolina i clarinet (que obria el seu primer àlbum, Salsa catalana, del 1974), en el camí entre el jazz i el rock amb un toc de percussió llatina. D’allà a la reunió de Música Urbana, amb la trompeta de Matthew Simon liderant la marea alta de Font, crescuda per Joan Albert Amargós, Carles Benavent i Salvador Font. I a la guitarra de Mario Mas, rendida davant l’Epigrama amb la veu, sempre al seu punt impecable, de Carme Canela.

Augmentant la temperatura, el ritme llatí de la mà del més avesat entertainer Manel Joseph, amb Pep Torres, recordant tots dos que l’Orquestra Plateria va reinventar la revetlla a la segona meitat del segle XX (la burleta Ligia Elena, de Rubén Blades). I la rumba catalana, a la qual un argentí, Gato Pérez, va alimentar de literatura, amb dos dels seus excòmplices, Rafalito Salazar i Yumitus de la Payoya, afegits a Carme Canela en un crescendo que va anar a costa de Granito de sal, La curva del Morrot i Gitanitos y morenos.

En aquest punt àlgid, La Ludwig Band va saber mantenir el momentum amb la seva gràcia habitual en un doble assalt a Pau Riba (Rosa d’abril i Quan la Mercè està contenta), abans de tornar tots al Gato, all stars en escena, amb Se fuerza la máquina. Recordatori de les poètiques pegues d’aquest ofici en què "de nit i de dia, el cantant amb els músics es juguen la vida".

‘Els 50 de Zeleste’ 

Notícies relacionades

Lesionat amb arma blanca un mosso fora de servei

Sant Jaume vibra amb una diada castellera històrica de la Mercè

Festes de la Mercè 

Plaça de la Catedral. 22/09/2024