Montjuïc despunta com a gran escenari d’altura

No interpretin això de l’hora de cua del subtítol com una crítica. És obvi que un monument com aquest, que passa la major part de l’any en l’anonimat, ha de regular l’accés. Aquest edifici, residència oficial de la família reial a Barcelona i epicentre de molts dels actes municipals més solemnes, obre un any més al públic durant la Mercè. Ahir a les 11.35 hores s’entregaven entrades per a una hora després, però ningú abandonava la filera. I si en qualsevol atracció del món només queda esperar, i si hi ha nens pel mig, resar perquè hi hagi un lavabo a prop, aquí s’ha ideat un espectacle a l’escalinata principal per acompanyar aquest temps mort. Es tracta de Majordoms i minyones, una meravella a càrrec de la companyia Robert Gobern (exactor de Comediants), en la qual els presumptes cuidadors de la casa somien ser artistes. Estiguis a la graella d’entrada o encara a la cua exterior, l’humor d’aquest xou permet fer molt més suportable l’espera. Demà també hi seran.

Començament prometedor

Una vegada dins, fa cosa tocar res. Primera sala: saló entapissat amb els dissenys que Francisco de Goya va fer per a la Reial Fàbrica de Tapissos de Santa Bàrbara. Començament prometedor. Segona estança: saló de Ramon Casas, amb pintures del retratista. Aquí, per cert, es va firmar el juny del 1959 l’avantprojecte de la Carta Municipal de Barcelona, promulgada un any més tard. Hi ha una placa que així ho acredita. Més enllà, amb menys història però amb similar majestuositat, espera al pis inferior la cuina, on s’exhibeix una formidable vaixella amb l’escut de la ciutat (¿com comercialitzar-la?). A sobre, el menjador de gala, amb un llum penjant que deixa en anècdota el barroc, amb milers de vidres que el juny del 2001, segons acredita la fototeca d’aquest diari, van fer les delícies del llavors petit Juan Urdangarin, que en la imatge que veuen a continuació reposa entre els braços del seu pare, Iñaki, i els del rei Joan Carles. Altres temps.

Per aquesta taula han passat monarques, polítics, empresaris i artistes. I presidents dels Estats Units, com Richard Nixon, que el 18 de juny del 1963 va compartir estovalles amb l’alcalde José María de Porcioles. Podria haver-se quedat a dormir a les estances de la planta superior, tancada al públic, però Madrid era molt Madrid i va marxar cap allà a mitja tarda amb avió.

Ahir no hi havia ni Nixon ni Porcioles, però sí dues dones amb un accent preciós del Pallars, mare i filla, que no donaven crèdit. "Això és preciós, nena", deia la més gran, de 90 anys. "Mare, tira, que estem fent cua". "Ai, filla, que passin, jo no dono més de si". I així, a poc a poc, amb ordre i sense baralles, centenars de persones (el consistori donarà la xifra demà) van anar desfilant per aquesta finca construïda per a l’Exposició Universal del 1929 que té a la part posterior un jardí preciós que sí que obre els caps de setmana i dies festius.

A l’exterior, un espectacle de la companyia Liant la Troca, amb bona part dels integrants amb diversitat funcional, acaba la seva emocionant oda a la comunicació gestual amb una festiva rave ciutadana. I la parella que forma Rauxa CIA, Xavi Sanchez i Analia Serenelli, barregen amb mim el circ, la dansa, la poca traça i l’humor. Tot deliciós i repeteixen demà. I, com passa també al Palauet Albéniz i en bona part de l’oferta lúdica de la Mercè, predomini de públic local.

Muralles i circ

Al castell de Montjuïc, on amb prou feines hi havia cues, segurament per l’avís de pluges intenses que no van arribar, amb timidesa, fins a la tarda, brillava sobretot l’oferta del circ, a l’esplanada, a la cara nord de la fortalesa. Edat mitjana en tota la seva esplendor amb acròbates suspesos i equilibris impossibles, amb simpàtics portaveus i joglars que tenen a l’esquena aquesta muralla només expugnable amb el pagament d’una entrada (12 euros) que durant la Mercè és gratuïta. Dins dels murs no hi ha congestions. Només per anar al lavabo.

Notícies relacionades

L’esperit de Zeleste reviu travessant generacions

Lesionat amb arma blanca un mosso fora de servei

Un nombrós grup familiar de Sant Andreu debatia sobre l’origen del castell. La forquilla de suposicions es mou en set segles, del XII al XIX. No hi ha guanyador i tampoc hauria sigut fàcil, ja que la història d’aquesta fortalesa és la suma d’un munt de trossos, des d’un far documentat l’any 1073 fins al primer fortí de mitjans del XVII.

Des de la terrassa superior, el que més crida l’atenció és la fumera que surt del barret d’un immens creuer al port. N’hi ha uns dos més que també escupen gasos, un de la companyia Virgin, a tot just 300 metres del Poble-sec i a 400 metres del Raval. Aquests no fan pinta d’haver vingut per a la Mercè.