L’espectacle torna al desert del passeig de Gràcia

Al número 55 del passeig de Gràcia hi està passant algun fenomen contracorrent. La soprano israeliana Lily Holzman i la guitarrista cubana Legna Tabares van oferir el 3 d’octubre un concert al número 55 d’aquest passeig referencial de la ciutat. És l’adreça postal de l’antic Bulevard Rosa, un espai renascut al maig amb el nom de White Rabbit Museum. És un lloc encara molt poc conegut pel públic local, que li hauria de donar una oportunitat, i bastant celebrat pel turisme, perquè ofereix una mirada inusual sobre què són la cultura, les tradicions i les modernitats locals. La qüestió, aquí i ara, és el que va passar aquest 3 d’octubre i que es repetirà com a mínim una vegada al mes; és a dir, un espectacle, de la disciplina artística que sigui (òpera, música electrònica, monòlegs, teatre...), en una avinguda que, des que va tancar el cine Comèdia el passat 14 el gener, és un tristíssim desert en aquest aspecte, amb el Palau Robert com a únic far.

El passeig de Gràcia, que aquest any ha complert els dos segles d’edat, va ser abans de la seva plena urbanització un trajecte ple d’espais d’oci. Allò, per descomptat, queda molt lluny. Més recent és l’etapa en què era un carrer de cines, com el Fantasio, el primer de Barcelona amb aire condicionat; el Fémina, on els barcelonins van descobrir el cinemascop; el Publi, pioner en l’art i l’assaig, i el Savoy, preciosament decorat per Joan Vila, el pare del dibuixant Cesc. Teatres no n’hi havia, en aquesta etapa, que va coincidir en part amb l’època en què els bancs van envair tristament els baixos comercials del passeig de Gràcia.

Gir de guió

D’un temps ençà, n’hi ha prou de passejar-hi per sorprendre’s amb aquest fet: les cues no són per veure una bona estrena, sinó que són per entrar en una botiga de marques de luxe. Per això el mateix part del White Rabbit Museum ja va ser un gir de guió inesperat al maig i ho és més ara que Quique Vives, el seu director, ha decidit recondicionar una vegada al mes la sala gran, on habitualment es pot experimentar amb realitat virtual com és, des de dins, un correfoc o una jornada castellera, en un escenari teatral de posar i treure.

La intenció, explica, és brindar un espai al talent emergent de la ciutat, potser mancada de prou llocs des d’on donar-se a conèixer al públic. El cas de la soprano Holzman i la guitarrista Tabares, totes dues del Conservatori del Liceu, serveix perfectament d’exemple. Ara, prossegueix Vives, es tracta de continuar.

Notícies relacionades

La terrassa més vip i poligonera

Aldarulls i sorolls deixen un carrer sense pacificació

La idea, si es visita el museu, resulta menys estranya del que sembla. En primer lloc, per coherència històrica. El Bulevard Rosa era precisament una galeria de botigues a l’interior de l’illa perquè els baixos comercials del passeig els tenien ocupats les entitats financeres. Programar actualment espectacles en locals a peu de carrer és impossible, perquè l’hegemonia del luxe internacional ha substituït la dels bancs. De nou, cal anar al cor de l’illa.

L’altre motiu pel qual no resulta estrany és perquè va en sintonia amb l’essència del White Rabbit, un espai que, a través d’artistes locals, brinda una visió general de l’eclèctica creativitat local; és a dir, que quedi clar, almenys per als turistes, que Barcelona és molt més que Gaudí, el Barça i els impostats brunchs a mig matí.