El llogarret gal de Sant Antoni

Sembla un miratge vintage. Habitual dels rànquings "amb solera" de Barcelona. D’aquestes barres de tota la vida, amb canyes, colzes, xerrameca de barri. Té més anys que Jordi Hurtado. Segueixen dempeus les tauletes de marbre, els barrils de fusta, un parell d’escurabutxaques, olles a la cuina fent xup-xup. Hi ha escut del Barça de ganxet i fins i tot foto de Maradona amb la samarreta de No drugs. Aquí la gent llegeix el diari, no el mòbil. S’esmorza amb cullera i forquilla. Saluden amb el cap quan passen per la teva taula.

Era el quarter general del barri. Temple històric d’esmorzars de forquilla. Bodega Gol (Parlament, 10). S’ha convertit en el llogarret gal de Sant Antoni, tan irreductible a l’invasor com Astèrix i Obèlix. Allà segueix, amb olor de capipota, de cargols, de fricandó. Amb 80 anys torna a sobreviure a un traspàs en temps d’especulació.

"Intentem donar continuïtat al projecte", garanteixen el Setxi i l’Eduard. Encara van d’un costat a l’altre amb somriure d’estrena. Han reobert fa poc més d’un mes. Són amics de tota la vida. "Ens coneixem de BUP", esbufeguen. 53 anys. Amics, gairebé veïns, empresaris, ara socis. "Quasi parella de fet", riuen. És el seu primer projecte junts. L’Eduard Jarque es dedica a la promoció immobiliària; el Sergi –Setxi– Fernández és business angel (està al darrere, entre altres negocis, d’Ultramarinos Marín i del Cafè del Centre). Però quan els brillen els ulls és al parlar de menjar. Els dos han passat pel Hofmann. "Jo és que tampoc tinc gaires temes de conversa –somriu el Setxi–. O estic a la cuina o soc un avorrit".

Un dia van veure que la Gol es traspassava. "¿Saps alguna cosa de la Bodega Gol?". L’Edu li va preguntar al Setxi, i el Setxi, a l’Enric. Enric Rebordosa, a part d’amic, és un dels socis del Grup Confiteria. "Arqueòlegs de bars", els anomenen. Han recuperat un interminable etcètera de locals emblemàtics. "Jo els ajudo", es treu ferro ell. "Si no el tinguéssim a prop –li corregeix el Setxi–, no ens hauríem animat". S’hi van animar. "Compartim amb l’Enric aquest punt de romanticisme –apunta el Setxi–, que hi ha coses que no es poden perdre".

S’intueixen les picades d’ullet d’Enric al veure una de les parets, ara plena de records futbolers emmarcats. Remember de facècies cèlebres. Hi ha una foto de Figo, de quan se’n va anar al Madrid, amb 30 monedes de 25 pessetes, Judes en versió noventera. Presidents dels d’abans, de jacuzzi i cavalls Imperioso: Jesús Gil, Ruiz Mateos, Núñez, Lendoiro. I Vinnie Jones, "el jugador a qui van expulsar més ràpid en un partit: ¡3 segons!". T’expliquen les fotos com qui recorda la família. "Mira, la botifarra mítica de Schuster en la Copa del Rei del 83".

"¡¡¡Això és una cuina!!! –Josep Maria Gol s’emociona a l’entrar a la cuina reformada–. És un orgull. És on m’he criat". No és una metàfora. Va néixer a l’entresolat. Té "més anys que una colla de lloros", que diu ell. De 76 anys, es va jubilar ara en fa 4. És la tercera generació Gol, el cognom golejador del rètol. Viu al pis de dalt del celler. Es continua parant cada matí a la porta a barallar-se amb l’Eric, el cambrer. Avui és la primera vegada que entra fins a la cuina. ¿Què sent? "Un orgull immens. És que... –se li entelen els ulls–. La meva il·lusió era el Gol i la meva dona. La meva dona m’ha faltat, així que només em queda el Gol". Es recompon en 2 segons. "I explicaré una història", avisa. Tan aviat narra una facècia de la mili, de les vaques boges, del rètol que els va pintar a mà un home a qui anomenaven el Sorolla. "Has de saber d’on vens".

El cuiner perruquer

En aquesta cuina no es tallen un pèl, però podrien fer-ho. Roger Solé era perruquer fins fa dos anys. "Cinquena generació de barbers", diu d’una tirada. 30 anys d’ofici. "Una cosa és allò que sé fer millor –s’encongeix d’espatlles–, i una altra és el que més m’agradava, que era la gastronomia". Parla de cuina amb passió d’enamorat Disney. Hiperventila a l’anar al mercat. "De producte en sap com ningú", garanteixen els nous socis de la Gol. Sí, se li intueix un perfeccionisme a prova de Chicotes.

El Roger es va arruïnar, va canviar d’ofici, fa dos anys que es va estrenar a Colmado Wilmot. No va ser fàcil, no. "No sabia res de treballar en una cuina –esbufega–. Els pitjors 6 mesos de la meva vida". Però va seguir, va aprendre. "La passió", insisteix ara entre cassoles de capipota i tripes. Fa un mes que el van fitxar per a la Gol. "És la cuina que sé fer, que a ell li agrada cuinar", assenyala la seva mà dreta, Rodrigo Castillo. Un peruà a qui no li agrada el coriandre, i també amb doble ofici. Va estudiar enginyeria industrial, 31 anys. "Dec ser dels pocs cuiners peruans que sent tanta passió al fer un capipota", somriu. Aquest és el seu secret: "Fer les coses com si fossin per a la teva família". El Roger assenteix. "Fem l’amor amb les olles".

A la barra hi ha l’Eric. 20 anys en restauració. "No només coneix el nom de tots els veïns –te’l presenten–. Coneix el nom dels gossos dels veïns". Tots es paren a veure’l. L’Eric s’encongeix d’espatlles i ensenya un pot amb llaminadures sota la barra.

"El meu pare era més catxondo encara –afegeix el Josep Maria–. Llavors el transport es feia amb carros i cavalls. I tots els cavalls paraven aquí. Perquè el meu pare els donava carquinyolis amb barretxa, que era cassalla amb moscatell".

Notícies relacionades

Un nou horitzó

El Govern estudia 5 projectes per al futur ‘hub’ audiovisual

"Costa molt mantenir-se", confirma a l’altre costat del carrer Parlament una veïna amb cognom històric: Ivonne Sirvent. Segueix activa l’orxateria Sirvent, des de 1943. "Poca cosa queda", lamenta. "El barri ha canviat", aprofita per denunciar. "Molta indigència". Només cal parar-se dos minuts a la porta per confirmar-ho.

"I explicaré una història". Josep Maria Gol ara recorda l’enterrament del seu pare. "Llavors no hi havia tanatori i el van posar aquí", i assenyala les taules del local, davant una filera de boques obertes.