Celestí Ventura: "Catalunya té 600.000 persones més i tan sols ha construït 162.000 vivendes"

A Espanya hi ha un 2,5% de vivenda pública; a Catalunya, un 1,7%. Al segle XX en teníem un 17%, però la protecció d’aquests pisos tenia una caducitat de 20 o 30 anys, que l’acaben perdent i passant al mercat. Si ara tinguéssim aquest 17%, no passaria el que passa.

¿Com hi hem arribat, a això? Els fills dels propietaris de pisos a la ciutat no poden viure en vivendes semblants.

Hi hem arribat perquè hi ha una falta total de vivenda. I una pregunta: ¿per què han de viure al costat dels pares, els fills?; ¿per què han de viure a Barcelona?

El 30% de vivenda protegida imposada per l’Ajuntament de Barcelona ha revolucionat el sector i no ha donat els pisos protegits esperats.

El 30% era una molt bona intenció que ve de la llei de vivenda del 2007, inspirada per Carme Trilla. Però l’Administració no tindrà mai prou recursos per resoldre el problema de la vivenda, i ha de facilitar les circumstàncies perquè l’empresa privada generi el 30%. El 30% de zero, ¿què és? Zero. Hem de donar facilitats perquè es faci vivenda lliure. De cada 10 pisos en sortiran 3 de públics i els posarà l’empresa privada. Qui vol viure al passeig de Gràcia paga el 30% de qui viu en un altre lloc. De vegades, la intenció és bona i la forma no funciona. Com la mixtura social prevista en el 30%.

La norma que diu que en una comunitat de 10 pisos 7 han de ser lliures i 3 socials.

¿Com poden viure juntes dues realitats tan diferents? Si no es posaran d’acord ni en si hi ha d’haver conserge. És impossible que tots els pisos siguin al mateix lloc.

Collboni sospesa que la reforma permeti que la part del 30% es faci en altres edificis del mateix barri o barris pròxims.

Diferents sectors experts en el tema han aportat solucions alternatives. Carme Trilla va rebre l’encàrrec d’estudiar com es pot modificar el 30% perquè funcioni, perquè no ha donat pisos. Es va parlar amb tots els grups. Tots van veure raonable fer canvis menys els Comuns, que insistien que era qüestió de temps, que els promotors acabarien passant per l’adreçador. Però si el tema no és aquest, si el promotor busca alternatives, i si cal se n’anirà a treballar a un altre lloc. La idea de la mixtura: ¿com has de pagar el doble que el veí del segon? No pot ser. El mercat no ho acceptarà; no es vendrà un pis lliure. En canvi, es podria fer dins del mateix barri. I també es pot monetitzar el 30%. Que Collboni sigui valent. Que el mateix promotor hagi de buscar un altre sòl per al 30% és posar-l’hi molt difícil. Que aquest 30% vagi a una fundació social.

Collboni acostuma a parlar de monetització.

Crec que aquests diners no haurien d’anar a l’ajuntament, com es proposa. Penso que han d’anar a una fundació com va ser ProEixample, publicoprivada: el 51% de l’ajuntament; el 49% privat. Aquests diners s’han d’utilitzar per fer vivenda social. Aquesta fundació seria el promotor més gran de la ciutat: podria acumular tot el 30%. I que la vivenda social es faci al solar que aparegui.

Defensa que funcioni com un fons d’inversió social.

Sí. Hem de ser imaginatius. La societat està conscienciada del problema, i si féssim un fons social per construir vivenda pública que donés un 4% o un 5% de benefici, amb l’Estat posant-hi garanties, no diners, estic convençut que funcionaria.

S’assembla a l’empresa mixta que va proposar Colau.

No ho van fer, però. I això no ha de ser una empresa, sinó un fons estatal. Ho hauria de fer el ministeri. Hi ha d’haver qüestions fiscals: cobro el 4% però no tributaré per renda. I l’Estat recaptarà, només amb l’IVA, amb les rendes per activitat econòmica. Si construïm amb diners del ciutadans és lògic que el que es generi doni avantatges als que inverteixen.

Seria publicoprivat.

També podria ser un fons absolutament públic, perquè utilitzaria el finançament de la promoció privada. No m’agradaria que les empreses gestionessin els fons; haurien de ser públics. Haurien de ser inversions a llarg termini remunerades per l’Estat que no generin pagament d’impostos al ciutadà que inverteixi. El banc avui no dona res. Els fons internacionals –no m’agrada la paraula voltor– busquen oportunitats, demanen un 15% net. És a dir, un brut d’entre un 18% i un 20%. Els números no surten. Si la rendibilitat és d’un 4% o un 5%, el cost és molt més baix. El sector seria la societat. L’execució seria privada.

Amb aquests diners, però, ¿no es podria fer vivenda lliure?

No, això seria fer-nos trampes al solitari. La idea és oferir avantatges i finançament producte de l’estalvi de petits i mitjans inversors a un interès baix per construir vivenda social i assequible però no lliure. L’important és la garantia estatal d’aquest 5%, vagi com vagi la promoció, que potser només dona un 3%. Aquesta és una manera d’afrontar-ho. El més important, però, és diagnosticar la malaltia. I el diagnòstic és que la població dels últims 10 anys s’ha incrementat en 600.000 persones a Catalunya.

I no hem construït gaire.

En aquests 10 anys només hem construït 162.000 vivendes. I això s’accelera: en els últims dos anys, a Catalunya s’han creat 105.000 habitatges nous. Per separacions, per joves que s’han independitzat o pels expats. I en aquests dos anys només hem construït 24.000 vivendes. El desequilibri s’accelera. Necessitem cada vegada més vivendes i, en canvi, cada vegada en construïm menys. I també hi ha altres problemes.

¿Quins?

Encara que et regalin el sòl, no surten els números al fer vivenda protegida. Perquè intenten que el mòdul de preu de la vivenda pública no s’alteri: si és més car la gent no podrà pagar, però si el mòdul no dona per pagar la construcció, això no funciona. Estem més preocupats perquè els ciutadans vegin que fem coses que no pas per resoldre el problema.

¿Com resolem el problema que no surtin aquests números?

Notícies relacionades

BCN i la Generalitat aixecaran 1.151 vivendes assequibles abans del 2027

La nova cocteleria màgica

Actualitzant el mòdul del preu de protecció oficial. Que és el mateix per a tot Catalunya, tot i que no és igual Cerdanyola que Mollerussa o Barcelona. Ja no parlo del sòl, que crec que els ajuntaments no haurien hagut de vendre mai, perquè un bé públic: ¿què vam fer amb aquests diners? Parlem molt de Viena i el seu parc públic de vivenda, però Viena va prendre les seves decisions fa 100 anys.

¿Què opina de la limitació de lloguers?

El mercat de lloguer és limitat i hi ha molta gent que no pot comprar i que es veu obligada a anar al lloguer. Al limitar el preu, al fixar que cal donar lloguers socials a famílies vulnerables, les grans companyies que compraven per llogar han sortit del negoci. Venen, van al mercat lliure. Si 10 persones volen llogar una vivenda i has de triar a qui la llogues, tries el més rendible, el més solvent. Els més necessitats, els que tenen menys recursos, es queden al carrer. Hem aconseguit que els fons se’n vagin, que venguin el que llogaven: la demanda de lloguer puja i l’oferta baixa. I els que més necessitat tenien que els ajudéssim no poden llogar. Si en lloc de 10 que busquen pis de lloguer i un que s’ofereix hi hagués 10 pisos en oferta per cada persona que vol llogar, els preus baixarien.