El somni d’una Barcelona com París

"Si Isabel Llorach hagués nascut als EUA, tindria sèries dedicades a la seva persona". Aquesta és la tesi de partida amb què el periodista i crític d’art Rafa Burgos va iniciar dimarts passat la seva conferència sobre una dona que, per resumir-ho, va saber aprofitar la riquesa causada per una vaca que va beure aigua purgant per tenir una vida lliure i dedicada a l’alta cultura. Una dona que va voler que Barcelona fos una de les capitals més importants d’Europa, com París i Londres.

Ho aconseguiria més o menys, però és indiscutible que va ser protagonista de la vida social de l’elit barcelonina, amb un pes molt significatiu en la primera meitat del segle XX, una activitat desbordant fins a la Guerra Civil, quan tants mons es van acabar o es van apagar. Durant la ponència, Burgos es va estendre sobre la figura d’una de les burgeses més elogiades per la gent de l’època en un acte organitzat per Amics dels Museus de Catalunya a l’auditori del Col·legi de Farmacèutics amb motiu del 150è aniversari del naixement de Llorach.

La vaca i el Rolls

Nascuda a Barcelona el 1874, era filla de Pau Llorach i Concepció Dolsa. El matrimoni va tenir quatre filles: María, Luisa, Mercedes i Isabel, l’única que va quedar soltera. Aquesta va ser una de les claus de la seva vida: una dona soltera i amb diners tenia accés a una llibertat a la qual ni les casades ni les pobres podien aspirar. No en va va ser la primera dona que va tenir un cotxe Rolls Royce a Barcelona.

Segurament no hauria tingut una existència mísera, però sens dubte no tan rica com la que va tenir gràcies a la mina d’aigua medicinal del seu pare situada a Rubinat (Segarra), amb unes propietats, explica Burgos, que es van saber quan una vaca en va beure i va permetre així que se n’acredités l’efecte purgant. El líquid, Agua Rubinat-Llorach, va generar una fortuna.

Pau Llorach, que era metge, va fer altres coses rellevants: juntament amb el seu sogre, Tomàs Dolsa, va crear l’Institut Frenopàtic, situat inicialment a Gràcia i traslladat després a les Corts, en un edifici acabat, a partir d’una primera construcció, el 1883 per August Font. Estava situat a prop del que ara és el Camp Nou. Actualment hi ha l’Institut Dexeus.

El frenopàtic volia oferir un tracte diferent del vigent als afectats per malalties mentals, i tenia espais previstos per a cavallers, dones i distingits, amb un cost mensual de 125 pessetes mensuals per a la segona classe, 180 per a la primera i 500 per als més rics. A prop de la institució hi havia uns xalets on van viure les famílies del sogre i el gendre.

La casa de Muntaner

Llorach vivia en una esplèndida casa al carrer Muntaner, obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, encarregada pels seus pares, en la qual primer va viure la família i que li va tocar a ella en herència. Va ser l’epicentre de la seva activitat. Una vivenda on ella, minvada la fortuna, va acabar vivint a l’àtic, després d’un acord per cedir la resta.

Llorach, que no tenia formació universitària, es va encarregar de propiciar activitats i reunir les primeres espases de la cultura local i estrangera. Va participar en la fundació de diverses entitats rellevants, com l’Associació d’Amics dels Museus i l’Associació d’Amics del Carrer Montcada.

La seva casa va ser seu de molts dels actes que va organitzar. Hi va aconseguir asseure personatges tan rellevants com el ballarí Nijinski i els cantants Carlos Gardel i Josephine Baker. També tots els intel·lectuals catalans de l’època: Picasso, Ramon Casas, Gregorio Marañón i Ramón Gómez de la Serna.

De la seva posició econòmica en dona compte una de les fotos mostrades per Burgos en la conferència: es veu Llorach baixant del Rolls Royce quan arribava a l’hipòdrom que hi havia a Barcelona. Luxe i glamur on dècades després es punxaria tanta gent, perquè l’hipòdrom era a Can Tunis, que després va ser un barri marcat per l’heroïna.

Elegant i francòfila

Notícies relacionades

2.160 canelons de solidaritat

Badalona encén el seu arbre gegant

Va passar la Guerra Civil a Barcelona, explica Burgos, i després del conflicte es va quedar més o menys tancada a casa. Va ser objecte de diversos homenatges, l’últim el 1954 a la Casa del Llibre, que era on després es va obrir la llibreria Catalonia, un local que ara acull un McDonald’s. Aquell any va morir.

El periodista Eugeni Xammar va entrevistar-la i va posar l’èmfasi en la condició de francòfila de Llorach. Li va preguntar: "¿No concep una dona elegant i germanòfila?". I ella no va dubtar a respondre-li: "No hi pot haver germanòfiles elegants. Si n’hi ha, és que no s’han pres la molèstia de pensar un moment en la contradicció això que representa".