Els 3.423 dies d’Ada Colau

Ada Colau s’acomiada avui de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest és el balanç del seu pas pel consistori, al qual va arribar el 2015.

Victòria inesperada

Quan Ada Colau va guanyar les municipals a Barcelona, el 24 de maig del 2015, l’èxit va sorprendre la mateixa empresa. Barcelona en Comú es va imposar per 17.000 vots i un regidor, 11 a 10, al fins aleshores alcalde i candidat de CiU, Xavier Trias. Els Comuns, diuen testimonis del moment, només comptaven entrar amb força al consistori i deixaven la meta de l’alcaldia per al 2019. Del primer que va haver de fer Colau com a alcaldessa va ser firmar la pròrroga del Mobile World Congress, un primer moment fundacional de xoc amb la realitat, amb la contradicció.

Un salt al final de la seva trajectòria serveix per recordar que una de les seves últimes col·lisions va ser similar: va abraçar l’acord perquè Barcelona acollís la Copa Amèrica. Ja a l’oposició i amb l’esdeveniment en marxa, ha criticat aquest aval: "Ens vam equivocar". Amb tot, Colau té una marca que ningú pot treure-li: és la primera dona alcaldessa de Barcelona.

Governar en minoria i amb covid.

Colau només tenia 11 regidors en el seu primer mandat. Va governar en solitari dos anys i mig, i un i mig amb el PSC com a soci –amb el qual només sumava 15 regidors, lluny dels 21 de la majoria absoluta– abans que el fes fora pel suport socialista a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. Resultat: en els seus primers quatre anys, Colau no va aconseguir aprovar cap pressupost per votació ordinària. Dues pròrrogues i dues qüestions de confiança van ser necessàries. Els Comuns van impregnar la seva gestió de la sensació que cada dia tenien una idea que ningú havia tingut abans. La van encertar al detectar els problemes però sovint van fallar en el tractament, o això es diria perquè els mals no van desaparèixer. Un dels seus èxits, proclamaven, és que a la ciutat el debat es va centrar en els temes que ells posaven sobre la taula: habitatge i turisme, encara que sovint fos contra les seves tesis. En el segon mandat, Colau va tancar un pacte estable amb Collboni i va comptar amb els 10 regidors socialistes durant quatre anys. És a dir, va seguir en minoria però amb un executiu més ampli. No es pot fer balanç de la gestió de la ja exalcaldessa sense tenir en compte l’efecte de la pandèmia de la covid, que va parar el món, i per tant també Barcelona.

Fiasco en habitatge, bany de realitat en turisme.

Sens dubte, el gran llast en els comptes de Colau és l’habitatge. No es pot afirmar que els seus governs no fessin res en la matèria: l’exigu parc de vivenda protegida va augmentar fins a gairebé 12.000 pisos al concloure el seu segon mandat, uns 4.000 més dels que hi havia el 2015. Barcelona en Comú havia promès sumar-ne 8.000 –meitat de compra, meitat de construcció– en un sol mandat. No ho va complir. El problema de l’accés a l’habitatge és avui més greu que fa nou anys, quan Colau va aconseguir la vara de comandament municipal. El ritme de construcció ha anat baixant. El 30% de VPO, pendent de reforma, amb prou feines va donar vivenda a la ciutat. D’altra banda, a Barcelona dormen al carrer avui 1.300 persones segons l’ajuntament, gairebé 1.400 segons Arrels. El 2015 eren 700 segons el consistori, gairebé 1.400 segons l’entitat. Això no obsta que Colau construís una xarxa de refugis sòlida, com ho va ser la seva política social en general. L’altre gran objectiu amb què Colau va arribar a l’alcaldia va ser contenir el turisme. Això no només no ha passat, sinó que Colau es va haver de veure en el compromís de celebrar que els forans tornessin quan van acabar les restriccions per la covid.

El peuat i l’èxit contra pisos turístics il·legals.

Colau sí que va tenir èxit en dos aspectes vinculats amb el turisme: la regulació hotelera i el combat contra els pisos turístics il·legals. Va aconseguir aprovar el pla especial urbanístic d’allotjaments turístics, el PEUAT, que malgrat necessitar adequacions legals posteriors per presentar llacunes, s’ha mantingut en els seus punts clau, com el de no permetre més hotels al centre de la ciutat. Quant als pisos turístics, avui a Barcelona ja només els defensa la patronal del sector. Són nombroses les comunitats de veïns en les quals la convivència amb apartaments és conflictiva. L’actual alcalde, Jaume Collboni, s’ha compromès a erradicar-los a l’iniciar-se el pròxim mandat.

Superilla bcn i eixos verds.

El llegat més visible de Colau és la seva política de retallada d’espai al cotxe, el pla Superilla BCN. És a dir, els eixos verds. La superilla de Sant Antoni i, sobretot, la reforma de Consell de Cent són els símbols d’una gestió que el PSC va donar per acabada, pel cost de manteniment, però també per considerar que la falta de transport públic que caracteritza aquests espais no compensa la falta de trànsit. Però per als que volen defensar la gestió de Colau, el plaer de passejar per un Consell de Cent pacificat és glòria. Els seus detractors prefereixen destacar que la remodelació va provocar l’increment del lloguer.

Derrotes polítiques.

En l’apartat de derrotes de Colau en destaquen dues: l’intent fallit de municipalitzar la gestió de l’aigua i la creació d’una funerària pública, amb la qual es volia rebaixar el preu mitjà dels enterraments, calculat en 6.400 euros.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Una pròrroga inesperada.

El maig del 2023, Colau va quedar tercera en les municipals, amb nou regidors, darrere dels 11 de Trias i els 10 de Collboni. Va quedar a 17.000 vots del postconvergent, els mateixos amb els quals ella el va superar el 2015. Es donava per fet que no trigaria a deixar el consistori; no ha sigut així. Va argumentar que volia deixar tancat un pacte que situés els Comuns com a socis del govern de la ciutat. Però va ser més aviat al revés: que ella no marxés va frenar aquesta aliança. No es descarta que el 2027 opti de nou a l’alcaldia.